Lawrence de l’aigua
Jordi Boada busca deserts submarins i avisa que aquest fenomen també afecta zones paradisíaques, com les Medes
L’eriçó. El maleït eriçó. Jordi Boada se submergeix quatre metres i treu a la superfície un exemplar immens, d’aquells que no caben a la mà. «Deu tenir uns 10 anys». Fa una dècada que menja algues, es mou amb l’armadura de punxes i esquiva depredadors, agafat a la roca i minant els boscos submarins. Però, compte, tampoc s’ha d’odiar aquests animals, perquè formen part de la cadena tròfica i són necessaris en la seva justa mesura. Perquè s’entengui, és el que Mufasa li explica al petit Simba a El
rei lleó sobre el cicle de la vida: en l’equilibri hi ha la supervivència del medi. També dels oceans.
La sortida aquàtica per entendre el fenomen de la desertització dels fons marins es fa a Blanes el matí del 12 de juny. Dia assolellat, amb el feliç vent de garbí sortint, com de costum, a partir del migdia, però amb bona visibilitat. Abans de tirar-se a l’aigua, i per tenir una mica de context, Jordi Boada, investigador postdoctoral de la Universitat de Barcelona i el Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), dependent del CSIC, posa a volar el dron. Des d’una altura de 150 metres, encosta via imatges molt nítides de l’espigó, una filera pelada de roca natural. Després llança el petit submarí, cedit per National Geographic, que proporciona una visió directa de la situació. Els dos aparells s’utilitzen en les expedicions per economitzar temps, per saber on s’ha de fer la immersió. En definitiva, per detectar abans i no ficar-se a cegues en un mar de dubtes.
El tercer pas és enfundar-se el neoprè, les aletes i les ulleres per contemplar la dissort en primera persona. I allà hi ha els eriçons, que resulta que solen moure’s durant la nit i esperar i parapetar-se durant el dia, per, segons avancen, anar consumint herba submarina. I com més larves d’eriçó arriben a la costa, més gran és la seva comunitat; i com menys depredadors hagin d’afrontar, com menys peixos quedin per delmar el seu exèrcit, més fort resulta la seva presència i el seu mal involuntari al litoral. Aquí és on el sard, un clàssic de la mediterrània, podria exercir el seu paper de flagell dels eriçons. Però les seves tropes, delmades per la sobrepesca, són incapaces de trencar el front de punxes.
L’espigó de la punta de Santa Anna, que serveix d’escut per al port de Blanes, està pràcticament pelat, ple d’eriçons i amb molt pocs peixos. És on resideix aquest exemplar de 10 anys. «Quan el sard està bé, quan la pesca permet que es desenvolupi, llavors en principi tot és correcte. Però no és el cas». Explica Boada, una mena de Lawrence d’Aràbia en versió mediterrània, que hi ha llocs a Catalunya on un no esperaria trobar mai un desert marí, com les illes Medes, una de les destinacions turístiques més importants de la Costa Brava i meca de submarinistes. També s’hi han trobat erms submarins infestats d’eriçons. Es podria pensar que aquest animal cuirassat no és una menja desitjable. Fals: «Per als peixos, un eriçó és com un plat de pasta quan totes les altres coses són enciam». La sensació a Catalunya, explica aquest expert, és que els deserts submarins estan creixent. I no sembla que ningú, o gairebé ningú, se n’estigui ocupant. L’enyorat sard
«Per als peixos, un eriçó és com un suculent plat de pasta quan tota la resta és enciam»