De pactes a mercadeig d’alcaldies

Els incidents de dissabte entre manifestants de l’ANC i seguidors d’Ada Colau indiquen una inusitada tensió entre independentistes i no independentistes. No menys preocupants són els xocs entre secessionistes a San Cugat després que ERC, aliada al PSC i les CUP, aconseguís l’alcaldia que JxCat tenia des de feia molts anys. «Sou els del 155, vosaltres els del 3%», són crits que indiquen que la temperatura partidària és massa alta.

Més estrany és que Quim Torra intentés impedir alguns pactes municipals (com a Santa Coloma de Farners) entre JxCat i el PSC, el segon partit català en les generals, europees

M’ha semblat un espectacle vergonyós, ple de mentides i amb absència de transparència. Parlo de la cerimònia dels pactes municipals que han oficiat les tres dretes, a tall de tràfec de municipis i mercadeig d’alcaldies, que els ha servit per aconseguir més quotes de poder. I ho han fet a costa de maltractar la democràcia, menyspreant el sentit de vot de bona part de la ciutadania al saltar-se’l pactant amb Vox. Tot i que Rivera no ho reconegui, com en el cas de Madrid, que ha suposat la pèrdua de l’alcaldia per a l’admirada Manuela Carmena.

A Barcelona va saltar la sorpresa i Manuel Valls va provocar un impensable escenari de pactes creuats per evitar que Ernest Maragall sotmetés una ciutat oberta a l’estratègia de tensions partidistes, com va anunciar matusserament la nit del 26-M. Però gens del que va passar s’entendria sense la rebel·lia final del fitxatge estrella taronja, decidit a marcar distàncies amb l’estratègia de Ciutadans d’aliar-se amb els ultres, per mitjà de persona interposada. A la camaleònica i ambiciosa alcaldessa Ada Colau se li va obrir el cel i no va voler malgastar l’oportunitat de trencar la situació d’empat amb ERC per sumar el recolzament d’una singular majoria absoluta. Ho ha fet amb tres vots que va menysprear des

i municipals. ¿És aquest el rol del president que ha de representar tots els catalans? S’espera un gens saludable designi de polarització.

A Barcelona hi ha hagut gran polèmica. Però el que ha passat és elemental. Ernest de l’aparició de Valls i amb el PSC a qui va expulsar

del seu anterior govern jugant a congraciar-se amb les posicions secessionistes.

la legitimitat de l’alcaldia li ve d’on menys esperava i li suposarà arrossegar les seves contradiccions. A la resta d’Espanya, els pactes municipals es produeixen en un escenari polític nou per la gran fragmentació electoral. Després de la ressaca convé preguntar si els resultats es corresponen amb la voluntat ciutadana expressada a les urnes, si algunes alcaldies neixen legitimades i si el sistema democràtic en surt reforçat. El que ha passat mereix una reflexió en profunditat que va més enllà dels pactes del Front Nacional de les dretes que treuen al PSOE (sense oblidar Carmena) ciutats on havia guanyat. Perquè el sistema democràtic i el mecanisme electoral no són immutables i quan mostren carències o es fa més complex l’escenari a l’augmentar la concurrència de partits, l’esquerra ha d’estudiar com millorar-los. I fer-ho abans que Maragall coneix bé la ciutat i podia ser alcalde, però necessitava forjar una aliança la prioritat de la qual no fos la independència sinó governar la Barcelona d’avui. ¿Per què? Perquè en el consistori de la ciutat només hi ha 15 regidors secessionistes (tres menys que en el mandat anterior) sobre 41. Quinze regidors no poden imposar a la resta la seva prioritat. I molt menys si entre Colau i el PSC (dues forces diferents d’esquerra i no separatistes) en sumen 18. I encara menys si els tres regidors de Manuel Valls donaven la majoria absoluta. ¿Qui té autoritat moral per dictaminar que tres regidors de centredreta de Valls no són dignes i que cinc puguin provocar més desafecció ciutadana cap a les institucions de proximitat.

Avui, les anàlisis ja no es poden limitar a les dades del 26-M, sinó que s’han d’estendre als resultats pràctics dels processos decisoris que han practicat alguns partits. El cert és que amb l’actual llei electoral

l’elecció democràtica de les alcaldies. Però en la política de pactes alguns posen ciutats sobre la taula en un marc d’intercanvi d’alcaldies, com una cosa que sembla un mercadeig de poder.

Una reforma del model d’elecció de les alcaldies buscaria incentivar la participació ciutadana en les decisions de la institució més pròxima, reforçar la legitimitat i representativitat de l’alcalde, garantir la transparència d’acords davant de JxCat (han quedat reduïts a la meitat dels del 2015) formen part d’una sagrada i permanent majoria natural?

El secessionisme és un corrent potent de la Catalunya actual amb el qual s’ha de comptar, però no té dret a governar amb 15 regidors a l’ajuntament de la capital sobre 41. Ni menys pretendre dictar el que és bo, o dolent, per a altres partits, com Barcelona En Comú.

Però no tot ha sigut crispació. Hi ha més de 40 municipis en què JxCat (més) o ERC (menys) han pactat amb el PSC. El seny és positiu. Les realitats locals no han de quedar limitades per dogmes que exclouen i divideixen. dels mercadejos i la governabilitat de l’ajuntament. Qüestions que, a sol·licitud del Govern de Zapatero, ja va estudiar el Consell d’Estat en el seu informe del 2009 sobre possibles modificacions del règim electoral general. Abans, el desembre del 1998, el PSOE va presentar al Congrés una proposició de llei per canviar el model d’elecció de les alcaldies amb plena legitimitat constitucional. Va argumentar que es tractava de fer un pas més perquè la ciutadania recuperés la convicció que pot participar en les decisions i en el funcionament de les seves institucions més pròximes.

La proposta del PSOE assenyalava que, consolidats els partits i les institucions, era el moment de plantejar l’elecció directa d’alcalde per reforçar la seva legitimitat i representativitat. L’elecció directa de les alcaldies amb una segona votació entre les candidatures amb més recolzament en la primera –cosa que no exclou els acords entre partits– incorpora millores en la democràcia local i comportaria canvis en el règim jurídic dels ajuntaments que exigeixen un estudi rigorós i un ampli consens polític. En aquest procediment prioritza el criteri d’un sistema majoritari corregit davant del proporcional com a garantia de governabilitat a l’atorgar majoria absoluta de regidors a la llista de l’alcalde guanyador. Això obligaria a redefinir la figura de la moció de censura i a reforçar el paper d’impuls polític i de control en favor del ple o Parlament local.

Per als amants dels rànquings, d’estar en el d’escalar posicions en el club dels

Aquí tenen una fita rellevant: Barcelona ocupa el primer lloc europeu en... contaminació de diòxid de sofre: 33 tones anuals emeses pels creuers que arriben al port. Cinc vegades més que tots els cotxes de la ciutat junts, que ja és una barbaritat. A més de merèixer la medalla d’or local, a escala estatal també obtenim la medalla de plata: el segon port més contaminant d’Europa és el de Palma de Mallorca, amb 28 tones, en el tercer lloc hi ha Venècia. Si sumem els ports de Santa Cruz de Tenerife i el de Las Palmas, en setena i novena posició, encapçalem de llarg aquest trist honor depredador.

Més rècords de la Ciutat Comtal: som la primera ciutat europea en prostitució –amb un pic estratosfèric durant el Mobile World Congress–, i una de les principals portes d’entrada de dones per a la seva explotació sexual, segons l’ONU. Som al capdavant de l’Estat en desnonaments: se’n van dictar 4.880 el 2018. També liderem a Espanya el nombre de sensesostre, 3.500. Estem a l’avantguarda dels contractes escombraria temporals en el sector de l’hostaleria. Campions en la llista de carestia de la vivenda: la de segona mà ha doblat el preu en només cinc anys. La d’obra nova ha pujat un 38%, i el més sagnant: el lloguer, un 36%. Tot un rècord.

Crec que fer rànquings o presumir de rècords és bastant absurd i sempre molt discutible. Però, si es fa, s’haurien de contemplar aspectes complementaris, no només els que ens convinguin. I conèixer les seves repercussions. Destacar en segons quin assumpte pot implicar caure en un altre. A Barcelona ens agrada presumir de ser valorats internacionalment com la ciutat més desitjada pels estrangers, o la preferida per fer inversions. Però també ens interessa un altre rànquing: com viure millor el nombre més gran possible de ciutadans que estem per aquí. Que segueixin les polítiques socials, aquí sí que molaria ser