El llaç de Colau Riverola
El llaç groc és un posicionament polític. Assenyala que els líders empresonats del procés són presos polítics. El terme porta a considerar que aquesta persona és a la presó per les seves idees, cosa que alimenta l’imaginari que Espanya és una dictadura. Som molts els que estem en desacord amb aquesta presó preventiva de gairebé dos anys i els càrrecs de rebel·lió, però, tot i així, reconeixem que es jutgen uns fets concrets, no unes idees. Col·locar un llaç groc en una institució no és un acte neutre. És un símbol que indica quina manera de
pensar és la correcta. Recolza una percepció de la situació política i desqualifica l’altra.
El gest d’Ada Colau de tornar a penjar el llaç groc a l’ajuntament s’ha interpretat com una concessió a l’independentisme. No n’estic segura. L’agitprop del procés ha declarat Colau persona no grata. Encara pitjor, una mena d’ésser menyspreable, indigna de la causa i de defensar els presos. Aquest llaç és un gest d’afirmació de Colau,i una profanació per als guardians de les essències. Comprensible. Però s’ha de recordar que no hi ha refugi en els símbols, només trampes.
Estic enamorat de les festes de Sant Joan a Ciutadella. Son uns dies on adoro un noble i un capellà que, acompanyats de més caixers i cavallers, em fan passar les dues millors nits de l’any. Hi vaig entrar de la mà de ciutadellencs. Al principi preguntava i ells m’explicaven, fins que vaig estudiar-me els Protocols on es detalla amb religiositat la festa, des dels vestits fins a la música. És impressionant. Ho fan igual ara que fa cent anys. I aquesta és la gràcia de Sant Joan: el present mai no altera la tradició. Tot i que el turisme estigui trinxant-ho.
No és nou. Si Sant Joan cau en cap de setmana l’illa es desborda de catalans i mallorquins, incloent-hi el turisme de borratxera, gent que sua masclisme i imperialisme i entra a cases sense permís o perd el control amb els cavalls. Això ha provocat en els darrers anys –i degut a l’accident mortal– protocols durs de seguretat que fan, per exemple, que hi hagi ciutadellencs que no puguin anar als jocs des Pla, un dels moments més màgics.
quan algú intenta plantejar algun tipus de canvi no volen sentir-ne parlar. És precisament una reacció defensiva al que genera el turisme. Els que hem sentit profundament Sant Joan vivim les festes amb molt de respecte, mirem de no interferir en els debats, però em sumo al que demanen de fa anys: que no deixin entrar tanta gent a l’illa durant les festes. Si es regulés el turisme no caldrien plans tants restrictius de seguretat. Seria un acte reparador per generar confiança entre l’administració i el santjoaner i aleshores es podrien proposar altres debats que son necessaris en qualsevol tradició. Penso en un que urgeix: el de revisar el paper de la dona. Un tema que quan intento treure genera molt malestar.
Tinc la percepció que fins que no es protegeixi Sant Joan del turisme massiu, qualsevol revisió de la tradició serà vista com un atac directe als seus records, emocions i avantpassats. I un sentiment, quan es fereix, no es repara. Estic amb Ciutadella.