Amb els naips no s’hi juga
Les baralles de cartes no són, a primera vista, la classe de patrimoni que té al cap la gent quan pensa en els béns que conserva l’Arxiu Històric de la ciutat; pensaran abans en pergamins, antigues actes municipals, però a les cartes és segur que només hi arribaran els més sagaços. ¿Naips? No només això. L’Arxiu té una col·lecció de prou envergadura perquè dues estudioses del tema, Paloma Sánchez i Esther Sarrà, hagin passat una dècada construint el catàleg corresponent, finalment acabat fa més o menys un any. Una feina semblant les hauria de convertir en alguna cosa com les reines de la baralla, però, a part que el títol amb tota seguretat té propietària –propietàries–, remet al que justament Sánchez i Sarrà no fan, que és estudiar la carta com a joc. Els interessa l’objecte. La seva evolució i la seva història. «El joc és precisament el que ha anat en contra de la seva valoració com a objecte», expliquen.
De manera que no és el naip com a perdició dels homes, sinó la carta vista com aquell tros de paper alegre inventat en algun moment del segle XIV, el centre d’una posterior i pròspera indústria a la qual Barcelona no va
ser aliena. Aliena ha sigut, en canvi, a l’estudi acadèmic del tema, més corrent en altres geografies, per això té valor el treball que duen a terme Sánchez i
Sarrà: ampli, habitat per estudis, llibres i articles, la classe d’experiència susceptible d’apuntalar el desafiament de posar ordre en un material d’arxiu. Catalogat tot, la centenària institució ho celebra amb una exposició didàctica i representativa de la col·lecció, Una mà de cartes (fins al 31 de desembre), recorregut per la història general de la carta i particular de la indústria de la ídem barcelonina. L’han comissariat, naturalment, les dues historiadores de l’art.
Les guerres de les cartes
Eren un objecte de valor. Eren cosa de rics, els naips, pintats a mà al principi, una peça darrere l’altra. Entre la teoria que diu que els van inventar a la Xina i la que afirma que van brollar d’Europa –no són les dues úniques, però sí les més citades–,
Sánchez i Sarrà s’apunten a la segona, sempre remarcant que no s’ha dit l’última paraula sobre això. Com sigui, les cartes apareixen en els cercles cortesans europeus a mitjans del segle XIV, però –símptoma de la seva lúdica deriva social– tan sols dues o tres dècades després comencen a ser prohibides. Resulta que la gent hi jugava. Furor: es pot dir que feien furor. «La teoria que tenim és que les nombroses guerres europees van servir per popularitzar la carta», diuen les comissàries. Darrere de tot hi havia la xilografia, que havia permès imprimir les primeres baralles estàndard i tornar-les accessibles a la plebs. De fet, va ser la tècnica feta servir fins al segle XIX, quan la revolució industrial va modificar la manera de fer les coses.
De manera que, carai, eren un negoci, les cartes, un negoci rendible, i Catalunya i els negocis rendibles sempre han sigut amics, per això no sembla estrany que Barcelona fos «una gran potència entre els segles XVII i XX», amb una cota d’esplendor màxima en el XIX, expliquen Sarrà i Sánchez. Detonador claríssim de l’auge de la indústria local va ser l’arribada a la ciutat de dues famílies franceses fabricants de cartes, els Grosset d’una banda i els que la posteritat ha conegut com els Rotxotxo, les dues detentores de combustible i inspiració. Amb els Macià, han passat a la història com els grans fabricants de cartes de Barcelona.
Del discret segon pla en què en general es van mantenir s’han de rescatar els grans dibuixants, Alexandre de Riquer, Apel·les Mestres, Valentí Castanys, Julio Díez i Ramon Puiggarí, per exemple. I convé dir que ni el fons ni la mostra de l’Arxiu pequen de l’exuberància que proporcionen a qualsevol col·lecció les baralles de fantasia, aquelles que no es feien per jugar, sinó per reflectir els corrents artístics en voga. Qualsevol tema era susceptible de convertir-se en baralla. Els quatre grans continents en va ser un, i recurrent.
‘Una mà de cartes’ recorre la història global i local del naip a la seu de l’Arxiu Històric
La col·lecció de la institució acaba de ser catalogada per Paloma Sánchez i Esther Sarrà
La indústria barcelonina era «una gran potència» entre els segles XVII i XX, sobretot al XIX