FIFA i Qatar, tan pobres que només tenen diners
Amb la mateixa facilitat amb què fan desaparèixer i destrossen amb una serra elèctrica un opositor, compren esdeveniments i fins i tot un Mundial de futbol. No hi ha res com tenir diners. O molts diners. O moltíssims diners. O, potser, només tenir diners. No parlem de consciència, ni de democràcia, ni d’honradesa. Qatar, que captiva, no només els grans organitzadors dels grans esdeveniments, que posseeix grans clubs de futbol on als seus professionals (tots) poc els importa el color dels diners o si aquests bitllets degoten sang, fruit de desenes d’obrers morts construint els seus estadis, està ara en qüestió per una cosa que tothom sospita que està funcionant fa molts anys. Des que van passar del camell al Lamborghini Aventador, des que van descobrir que sota el desert hi havia petroli i, millor encara, gas.
És evident que el que estem vivint aquests dies a Espanya amb protagonistes assenyalats com Carlos Aranda, Raúl Bravo i/o diversos jugadors del Valladolid és un joc de nens, una broma, un acudit. La pregunta en aquests casos és molt recurrent i, potser, tindria respostes molt repartides, però, personalment, em continua semblant molt més greu qui accepta el suborn, qui cobra per canviar el seu vot (o deixar-se fer un gol o llançar la pilota a córner 12 vegades en 45 minuts) que el poderós país que, per col·locar-se al món i fer veure que és algú (no importa que no tingui tradició, gairebé ni habitants, ni camps de futbol i hi faci una calor insuportable), vol comprar-se l’últim caprici. Un més.
Tot el que està passant al voltant d’aquesta concessió, que va arrencar amb una votació, el 3 de desembre del 2010, en la qual dos dels 24 membres del Comitè Executiu de la FIFA ja
no van poder votar per haver sigut apartats per sospites de corrupció, té només un culpable: la FIFA. Com els anomena, ara, Michel Platini, «pallassos que no em deixaven treballar [...], jutges de nyigui-nyogui, ells i els del TAS [Tribunal d’Arbitratge Esportiu], que m’han parat una trampa». Això diu qui, el 2015, no va saber explicar per què Joseph Blatter, expresident de la FIFA, vaja, li va donar 2 milions de francs suïssos. «Eren endarreriments», va dir el que va ser un dels millors futbolistes del món.
Els EUA, Austràlia, el Japó o Corea del Sud haurien d’organitzar ¡ja! el Mundial del 2022. S’ho mereixen
Algú per sobre de la FIFA, ¿qui?, hauria d’intervenir en l’assumpte i decidir ¡ja! canviar de seu aquesta Copa del Món. Total, encara que Qatar hagi tardat un munt d’anys a construir els seus estadis (perquè només en tenia un), els altres quatre candidats que van perdre la votació, els quatre (Estats Units, Austràlia, el Japó i Corea del Sud), serien capaços de tenir-ho tot a punt en cinc mesos. O menys. Tot.
Però, amics, tornem als diners. «És tan pobre, que només té diners», deia el meu pare. FIFA, Qatar, l’un per l’altre.