Una melancolia devastadora
CRÒNICA Little Steven va oferir a l’Apolo un poderós concert amb vistes als 60
La barreja d’intensitat èpica i de sentit de la festa de l’E Street Band, inspirada en els grans combos afroamericans, s’encomana als Disciples of Soul, la banda que Little Steven va armar a principis dels anys 80, en l’època en què Springsteen va optar per prescindir de músics en el seu àlbum acústic Nebraska. Gairebé quatre dècades després, la història es repeteix, i Miami Steve ha respost al recolliment del Boss (els xous de Broadway, aquell
Western stars cuinat sense el gang) amb una reactivació de la seva banda paral·lela reforçada ara amb un nou disc, Summer of sorcery, el primer centrat en material d’estrena en dues dècades.
Aquesta espècie de bruixeria de l’estiu al·ludida en el títol, o la seva la nostàlgia, va alimentar una sessió llarga i vivificant dilluns a Apolo, gairebé dues hores i mitja de cançons portadores d’apetit vital, executades per tota
una big band de rock i soul, amb 15 músics en escena. Steve Van Zandt, en mode aclaparador, compensant la seva discreció vocal natural amb la gosadia de tres coristes tocades amb perruques afro (que l’equalització no sempre va permetre que se sentissin en tota la seva esplendor), des de l’entrada en escena amb el soul enrockit d’una de les cançons noves, Communion. Missatge aglutinant: «Harmonia, unitat, comunió».
Little Steven i la seva tropa van poder, amb la seva sola presència i el seu ímpetu natural, carregar-se la sala a cavall de cançons d’originalitat limitada però amb poder per guanyar-se el públic com l’estudiant que passa el curs gràcies a la seva bona actitud. Parlem del soul enamoradís de Love again, d’aquell divertiment llatí anomenat Party
mambo! i del degoteig d’homenatges oficiats sense dissimulacions: al soul a l’estil de Shaft a Vortex o als autors del novaiorquès Brill Building a A world of our own. Material amb credencials òbvies, però refrescant, creuat amb repesques (Los desaparecidos, dels seus anys polititzats) i ecos de la vella amistat amb Southside Johnny (Little girl so fine).
METALLS FUMEJANTS / Aquesta tornada de Little Steven permet degustar de nou algunes fites menors, però dignes dels anys 80, com ara Bitter fruit (duet amb Rubén Blades), la cançó antiapartheid Sun city i Out of the darkness, que van resultar devastadores a Apolo substituint arranjaments que avui ens semblen una mica plàstics (aquells sintetitzadors) pels metalls fumejants, secció en la qual figuren dos refugiats de l’extinta Seeger Sessions Band, Ed Manion i Clark Gayton.
Còmplices fiables per estirar la festa amb Soul power twist, deutora d’aquell Havin’ a party, de Sam Cooke, al qual Bruce es va abraçar en la dècada dels 70, l’etern aliment d’un Little Steven que no pot resistir-se a mirar cap enrere amb entusiasta malenconia.