Valls, d’estrella a asteroide
Un cop han picat, i de quina manera, les vespes tornen a xuclar nèctar com si res. En canvi, les abelles s’ho han de rumiar molt abans de clavar el fibló, ja que després moren. Com una abella obrera qualsevol, Manuel Valls ha regalat la mel de l’alcaldia a la reina Colau i ha destruït el futur polític d’Ernest Maragall. Amb aquesta acció, Valls s’ha convertit en la víctima propiciatòria d’una maniobra d’Albert Rivera que és tot un clàssic. De manera tan decidida com ingènua, l’edil ha executat la feina bruta i tot seguit ha estat condemnat per la seva acció reconvertida en defecció. El cop de porta del trànsfuga Celestino Corbacho ha anorreat les possibilitats de qui el va fitxar de comptar per fer majories, és a dir per res, a l’Ajuntament de Barcelona. Valls ha picat molt fort, ha regalat la mel i s’ha quedat sense fibló, amb el capital polític amb números vermells.
Tothom interpreta el retorn del llaç groc al balcó de l’Ajuntament com un gest conciliador de Colau envers ERC. També ha estat una bufetada a Valls en paga pel favor. Ara Valls és utilitzat pels enemics interns i externs de Rivera. Però el líder de Cs i la seva cohort de catalans que s’han passat a la política espanyola disposen d’un partit estès i consolidat. A Valls, que va admetre haver fracassat
en doble intent de frenar l’independentisme i el populisme, li costa admetre la seva condició d’estrella fugaç.
SI EN POLÍTICA
abundessin els terrenys verges per conquerir, potser Valls tindria futur. Però quan un ex gran polític cau víctima d’una trampa tan evident, pateix un escarni com el del llaç groc i no és capaç de fer moure ni un mil·límetre la posició del partit que pretenia centrar, la conclusió òbvia és que ha deixat de ser un gran polític. L’ex primer ministre ha passat d’estrella rutilant de la política europea a petit asteroide local. De moment.
Si Valls disposés de perspectives a la mida de la seva ambició, en comptes de convocar una roda de premsa a Barcelona dictaria una conferència a Madrid envoltat de personal de pes i significació disposat a obrir-li camí per ser l’alternativa centrista contra Albert Rivera. Com que a Madrid no l’admeten, especula de sotamà amb les possibilitats no de liderar sinó d’apadrinar –o més aviat fer veure que apadrina— el nou espai poLEONARD BEARD lític del catalanisme liberal i submís. Un territori exigu, com va demostrar la desfeta d’Unió, on no pocs breguen per seguir les passes, si són admesos, de Ramon Espadaler, diputat pel PSC. Fins i tot en cas que els múltiples, diversos i dispersos i per si fos poc creixents nuclis que malden per fer-se els amos d’aquesta suposada bossa de votants, ara per ara imaginària,
El regidor, víctima d’una maniobra de Rivera, ha regalat la mel a Colau i ha perdut el fibló aconseguissin superar les dues barreres que tenen al davant, posar-se d’acord i presentar una oferta diferent de la socialista, ningú s’imagina que tot seguit oferissin el comandament o un lloc d’honor a Manuel Valls.
Segons els promotors de Valls, que Ada Colau repeteixi com a alcaldessa certifica un gran fracàs a l’hora d’intervenir en política. Tants esforços i energies destinats a recobrar un lloc a l’àgora per haver-se de consolar amb la reconversió del mal absolut en mal menor. No valia la pena. No val la pena tornar-ho a intentar. El perill imminent ha passat. La inquietud minva. L’independentisme està dividit, no amenaça i ja no creix al ritme d’abans. En aquestes circumstàncies, més val deixar tranquils els socialistes, reconèixer i agrair que hagin abandonat l’ambigüitat, i esperar que siguin ells els que marquin l’alcaldessa i l’amarrin al centre com fa Pedro Sánchez amb Pablo Iglesias. Ara, el principal perill és que els comuns s’entenguin amb ERC i només Collboni pot mirar d’impedir-ho. A sobre, els socialistes governen a Madrid i qui aspiri a algun favor no tindrà més remei que passar per l’oficina d’Iceta. Els altres lobbys estan tancats des de fa temps. A la política catalana només hi ha dues forces en ascens, ERC i PSC. Les apostes són a blanc o vermell. No és moment de despistar-se.
Tornem a l’estrella convertida en asteroide. La faula parla de la granota que va rebentar perquè volia ser com el bou, però no especifica, potser per pietat, si la granota era abans un bou, posem per cas francès, que s’havia empetitit fins a la mida d’una granota, posem per cas a Barcelona. No hi ha palingenèsia (nom culte i elegant per designar resurrecció o retorn), però sí una cosa pitjor que transitar d’estrella a asteroide, i és passar de petit asteroide a diminut asterisc, de protagonista de la història a nota a peu de pàgina. ☰ Escriptor.