8.000 mares rebran l’IRPF per maternitat
Fa uns dies, des del Ministeri de Treball es va exigir que el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, demanés perdó per les opinions sobre els efectes de la pujada del salari mínim interprofessional. Vaig fer dues lectures diferents de la notícia. La primera, de rebuig per la gosadia d’un càrrec polític, que fa el que pot al lloc que ocupa i sap el que sap tenint en compte la manera en què se l’ha elegit –políticament i de partit–, davant una persona que a més de la responsabilitat actual acumula un bagatge de coneixements en un servei d’estudis de competència provada, especialment si la comparem amb els gabinets ministerials.
La segona va ser a favor de l’autonomia del Banc d’Espanya, ara sí, ja que el retret mostraria que si la ministra volia dominar l’opinió del banc en el tema, aquesta vegada no ho va aconseguir. No seré jo qui defensi els nomenaments passats i presents de governadors. Ni els consellers. Els primers seran nomenats pel president del Govern per a un mandat que sobrepassa el cicle polític i que, amb prou feines, pot sobreviure una alternança de governs. Dels sis consellers, sense ser una regla escrita, tres acaben sent proposats pel partit en el Govern, dos per qui està a l’oposició i un perifèric, o «quota catalana», tal com se li deia en el bipartidisme.
Ja en el seu moment vaig escriure sobre la deficiència
d’aquest procediment, i en concret, la mala jugada que era per a l’actual governador que el PP (el Govern, perdó) el nomenés a dit. En un país normal ho hauria fet una comissió del Parlament, amb una compareixença de la qual Pablo Hernández de Cos hauria sortit sens dubte amb bona nota, i sense l’etiqueta de la mala causa de qui políticament, Rajoy, el va designar.
El tema de l’autonomia del banc ve de lluny. Recordo quan estudiava un moviment encapçalat per un catedràtic de Dret Financer que escrivia en contra seu. Exigia des de postulats suposadament democràtics que els pressupostos de l’entitat fossin aprovats al Parlament, intervenció i comptabilitat pública en la seva actuació, i estatut personal funcionarial. I d’actuació amb criteri propi, res de res.
Sent al banc vaig entendre que l’autonomia a què aspiràvem mai seria independència. L’actuació s’ha de situar en els àmbits que marca l’estatut de creació del banc. Fora d’aquest marc competencial no pot exercir discrecionalitat arbitrària. Així ho intentem molts dels que hem sigut membres del seu òrgan de govern. Amb tot, no obstant, el tentacle polític és molt llarg, i en un règim presidencialista com el que permet l’ens regulador, nomenar un governador, encara que després sigui difícil de canviar, pot deixar peatges d’agraïment etern.
I el poder executiu sempre pot pensar que els que serveixen a la institució són els seus subalterns. Recordo molt bé quan en època de Miguel Ángel Fernández Ordóñez i, en sessió plenària, em va passar ell mateix una nota amb una notícia en què el ministre de l’època, Celestino Corbacho em posava a parir per una opinió sobre el mercat laboral. No fa cap gràcia que et situïn en el pim-pam-pum polític sense buscar-ho.
Però demanar perdó per una opinió donada des de l’estudi i no la improvisació, des de la tranquil·litat i no la cridòria del debat partidista, no és procedent mai per a qui actuï en el seu marc d’autonomia i parli amb independència de criteri. I menys exigir-ho des dels mitjans. El temps sempre acaba posant cadascú al seu lloc, malgrat la dificultat personal que es pugui viure en moments determinats. Hisenda tornarà l’IRPF de maternitat i paternitat a prop de 8.000 mares i pares «pioners» que van tributar per aquestes prestacions entre els anys 2014 i 2017, i a qui l’Agència Tributària va denegar la devolució al demanar-la abans de la sentència del Tribunal Suprem que va deixar exemptes aquestes prestacions. Segons la ministra María Jesús Montero, es tornaran entre 10,5 i 11 milions a aquestes persones que es van veure immerses en una mena de llimbs jurídics.
Les afectades i afectats hauran de sol·licitar el reintegrament a través d’un formulari a la pàgina web de l’Agència Tributària. A més, també aquelles prestacions d’anys anteriors al 2014 en què eventuals recursos interposats haguessin interromput la prescripció «prou temps perquè encara no s’haguessin complert els quatre anys» que marca la llei podran demanar la devolució de l’IRPF, però en aquest cas ho faran per registre electrònic o presencial a les oficines d’Hisenda. «És una solució favorable per al 100% dels casos estatals», va dir Montero.