El ‘barricidi’ de Sant Antoni tomba l’escola Griselda
El col·legi, amb 70 anys d’història, tanca a l’acabar-se el seu contracte de lloguer El centre, laic i sense ànim de lucre, era tot un exemple d’integració
La cruïlla entre Parlament i el passatge de Pere Calders es podria considerar una mica com l’epicentre del terratrèmol gentrificador que sacseja des de fa anys el barri barceloní de Sant Antoni. Allà s’aixequen –i molt, ja que per accedir-hi no queda cap més remei que pujar una escalinata considerable– les Escoles Griselda. Col·legi cooperatiu arrelat des de fa 70 anys a aquest barri popular, que demà, quan acabin les classes, tancarà les portes per sempre. Mai un final de curs havia resultat un trago tan amarg. Se’ls acaba el contracte de lloguer després d’haver espremut totes les pròrrogues possibles i els ha sigut impossible trobar un local alternatiu al barri per poder continuar amb el projecte: una escola petita, d’una línia, «laica i catalana», en què conviuen nens d’orígens geogràficament molt diversos, però molt semblants pel que fa a la classe, popular; en què cap família és perseguida per no poder pagar la quota, i en què no són poques les que no poden.
«Hem sigut sempre una família», resumeix Lourdes Boquer, presidenta d’aquesta cooperativa sense ànim de lucre. No ho diu per dir. És exalumna, filla de mestra i professora de l’escola des dels 19 anys. Amb el tancament, es jubilarà, i la cooperativa, en què ja només queden dues sòcies, ella i una altra de les professores, no ha aconseguit trobar relleu, ja que era econòmicament inviable. «Ens tanquen l’escola dels gita
nets del carrer de la Cera, ¿on portarem els nostres nens, ara?» Aquesta és una de les frases més repetides aquests dies a aquesta porta d’entrada del Raval. Malgrat que l’escola és a Sant Antoni, és a pocs metres del Raval, d’on prové bona part del seu alumnat, a més dels fills del bressol de la rumba. És una escola amb una gran matrícula viva, on sempre troben (trobaven) les portes obertes –i places disponibles– les famílies d’origen migrant que arriben a la ciutat a meitat de curs. Els últims anys hi predominen les d’origen asiàtic.
SORPRESA PER A 174 ALUMNES El curs que ve, l’escola ja formarà part d’aquest Sant Antoni que de mica en mica es va esborrant. «Tinc alumnes que són netes d’exalumnes meves», explica Boquer per retratar fins a quin punt aquesta és una escola familiar i fins a quin punt la seva vida està estretament vinculada a la de l’escola. Aquests dies no ha parat de rebre missatges de recolzament. Parla des de la sala de professors del centre –convertida aquests dies en un despatx descentralitzat del Consorci d’Educació–, des del qual s’està intentant recol·locar de la forma menys traumàtica possible els 174 alumnes a qui el tancament ha agafat per sorpresa.
«Tot i que ara l’escola hagi de tancar, sempre recordaré aquests moments, i quan tingui fills o alguna cosa per l’estil, els ho explicaré. Aquesta escola m’agrada tant com els pancakes », explica l’Aimar, un alumne de cinquè que al setembre es veurà obligat a viure un nou procés d’adaptació per a només un curs, ja que el següent ja anirà a l’institut i sant tornem-hi. La seva mare, Encarna Martínez, encara està en xoc després de conèixer la notícia, fa dues setmanes, «a pocs dies de les vacances i després de tancar-se el procés de preinscripció», critica. «Això és un dol, cadascú el porta com pot», se sincera. A ella, el cos li demanava protestar. Denunciar que no podia ser que tanquessin una escola, així, d’un dia per l’altre. Una escola com la seva, tan diversa, amb aquesta funció social, malgrat ser concertada.
Com a exercici perquè els nens poguessin expressar tot el que sentien per haver de separar-se –l’escola desapareix i a hores d’ara els dispersen com poden, on poden, a centres diferents, evidentment–, l’Encarna va organitzar un taller de vídeo en què els companys del seu fill van poder compartir les seves pors. El taller el va preparar la mare d’un alumne, sí, en horari escolar, sí. Allò que aquesta escola és com una família no és un lloc comú.
BOMBÓ IMMOBILIARI Les finestres de la part baixa de l’edifici, un bombó immobiliari, estan tapiades. L’escola ja és l’últim llogater de la finca, propietat de Núñez i Navarro, propietari per a qui Boquer només té bones paraules. El contracte va acabar fa 15 anys, però la cooperativa va trobar la via legal per allargar-lo primer 10 anys i després, cinc més. Fins al desembre del 2019. «La propietat ha tingut paciència amb nosaltres i sempre que hem tingut algun problema ha respost. Ens van oferir, a més, una alternativa en uns locals aquí al costat, a Manso», continua la mestra. Però van tenir molts problemes amb els permisos –el pati inte
«Sempre hem sigut una família», resumeix Lourdes Boquer, exalumna, docent i presidenta de la cooperativa
L’escola ja és l’últim inquilí d’una finca de Núñez i Navarro, per a qui la direcció només té bones paraules
rior, on hauria d’anar el pati de l’escola, està qualificat com a zona verda–, a banda que el local necessitaria una inversió de 700.000 euros, diners de què no disposen.
SENSE ALTERNATIVES Malgrat que les famílies van conèixer la notícia fa dues setmanes –hi havia fins i tot 14 nens preinscrits per començar P-3 el curs vinent–, el final de la cooperativa es va començar a gestar fa dos anys, el temps que porten buscant sense èxit un local alternatiu que poguessin pagar. No el van trobar. Tampoc s’han pogut acollir al nou decret llei que permet el pas d’escola concertada a pública, ja que no disposa de local. «Ha confluït tot», resumeix la veterana mestra.
Amb el pas del temps i l’obertura d’una escola pública just al costat amb un equipament molt més atractiu per a les famílies, l’escola va anar perdent matrícula local i guanyant matrícula viva, i es va convertir en un centre d’alta complexitat. Es dona la paradoxa que en aquest cas l’escola segregada és la concertada, no la pública. El futur de l’edifici una vegada quedi buit encara és incert. El que és segur és que no acollirà un projecte com l’actual ni res que se li assembli. Que Sant Antoni, el barri de les vinoteques i les botigues cool, perdrà una escola que als seus alumnes els agrada tant com el pancake.
UN VÍDEO EMOTIU Finalment se n’aniran sense fer massa soroll malgrat el que li demanava el cos a la combativa mare de l’Aimar qui, això sí, ha immortalitzat els últims dies d’aquesta família anomenada Escoles Griselda amb un vídeo emotiu i reivindicatiu en què els nens, que diuen que sempre diuen la veritat, parlen d’especulació i d’administracions que cuiden més un mercat que una escola. Un vídeo que podrà ensenyar als seus nets, com li agradaria al petit Aimar.