Woody Allen, entre amics
El cineasta i músic va complir amb la banda d’Eddy Davis a Pedralbes
Rostres relaxats als jardins del Palau Reial de Pedralbes mentre el públic feia temps, amb la copa de cava a la mà, per rebre el músic amateur més cèlebre del món. Tot venut, com sempre. I ni ombra de boicot, ni rastre de la polèmica que acompanya
Woody Allen des que el moviment #MeToo ha donat nova credibilitat a les paraules de la seva filla adoptiva Dylan Farrow, que l’acusa d’haver abusat d’ella quan era nena.
Res d’això s’intuïa en el seu retorn com a músic a Barcelona després de cinc anys, aquesta vegada, al Festival Jardins de Pedralbes. O potser sí: Woody Allen va voler dedicar aquest concert als 25 anys de la productora catalana Mediapro, que va estar en el film Vicky, Cristina, Barcelona i està en la seva pròxima pel·lícula, que es roda al País Basc. O sigui: gràcies als que continuen creient en ell. Va ser de les po
ques coses que va dir. Els que l’havien vist en anteriors visites sabien que en concert és artista de poques paraules. També saben que tot i que el cineasta es col·loca sempre al centre de l’escenari, el pes de la música no el porta el seu clarinet. Al contrari. Allen s’asseu entre els metalls i el banjo d’Eddy Davis, líder de la banda, i es mira per complir sense destacar. Demanar-li una altra cosa seria injust: el nivell dels músics de l’Eddy Davis New Orleans Jazz Band és una cosa seriosa. Toquen tots els pals del jazz i el blues clàssics amb elegància i pulcritud. A Pedralbes van triar, entre d’altres, un blues dedicat a Memphis, un himne religiós i la història de la vampiressa Sweet Georgia
Brown, que Allen ha fet sonar en diverses pel·lícules.
NOTES ‘VINTAGE’ De jazz clàssic en sap una estona. Una altra cosa és que tingui molta cosa a dir com a solista. Al costat del trombó i el trompetista, narradors articulats i loquaços, el clarinet d’Allen, parc en frasejos, semblava l’encarregat de posar la puntuació a la cosa: els seus bufecs, esbufecs i notes soltes, que de tan
vintage sonaven com a serveis d’una gramola, eren les exclamacions i els punts a la música que posaven els altres. El director de cine, per dir-ho en l’argot psicoanalític que tant abunda als seus films, li posa el pathos a la cosa. I només al final, en els bisos, després que Eddy Davis caldegés una mica l’ambient amb un Para Vigo me voy d’accent ianqui, Allen es va deixar anar una mica i va voler dir-hi la seva amb el clarinet. I amb We’ll meet again, que promet un fins després i que acostuma a tancar els concerts de la banda, Allen se’n va anar, tan inescrutable com quan va entrar en escena. Tan abstret. ¿En què devia pensar? ¿A tornar, com diu la cançó? Aquí, pel que sembla, encara li queden alguns amics.