«¿’Toy story 4’? ¿Segur?»
Tom Hanks va presentar ahir a Barcelona la nova entrega de la saga de Pixar La veu d’en Woody va explicar que el repte de la fins ara gloriosa sèrie és: «Superar-nos sempre»
¿Si una cosa no està trencada, per què s’ha d’arreglar? ¿O més ben dit, estendre-la? Convertir una trilogia perfecta en tetralogia és una missió arriscada, almenys, artísticament parlant; potser no ho és tant en l’aspecte comercial, i per això la cartellera és bàsicament un pupurri de seqüeles,
i franquícies. s’afegirà demà a la col·lecció.
«La meva mare ja m’ho va dir: ‘¿Per què fer una quarta part quan la tercera era tan bona?’», reconeixia ahir el seu director, el debutant Josh Cooley, a l’Hotel Mandarín de Barcelona, durant una roda de premsa en la qual va estar acompanyat per Tom Hanks (que dona veu a la saga a en Woody, el texà en permanent crisi) i els productors Mark Nielsen i Jonas Rivera. El mateix Hanks ha recordat haver preguntat als nois de Pixar, divisió de Disney des del 2006: «¿Quarta part? ¿N’esteu segurs?»
«Però ells donen moltes voltes a cada cosa», va dir Hanks. «Cap de nosaltres vol fer una pel·lícula de que estigui bé, a seques. Una de la qual la gent surti dient: ‘Ha sigut bufona, ¿oi?’ Sempre busquem superar-nos». És a dir, el famós «a l’infinit i més enllà» de Buzz Lightyear, relegat a secundari en aquesta seqüela amb nous personatges robaplans, com ara en Forky, la joguina-Frankenstein construïda per la nena Bonnie; en Ducky i en Bunny, hilarants premis de fira, o Duke Caboom, un motociclista d’acrobàcies a imatge i semblança del mític Evel Knievel.
Quan li pregunten a Hanks si li agradaria fer la veu d’algun altre personatge de o algun altre títol de Pixar, imita de manera hilarant el to greu que aporta Keanu Reeves a Caboom. La sala sencera esclata a riure, però ell considera poc efectiu aquest intent de sortir de la seva zona de confort. «No, no puc fer cap altra cosa. La meva veu és naturalment aguda i estrident. No tinc un gran repertori de veus». Per aquest mateix motiu assegura que mai podria estar en una pel·lícula de Marvel, tret que fes d’ «aquell poli que va corrent cap al Capità Amèrica per avisar-lo que hi ha 76 persones tancades en un ascensor».
El 2019, Pixar ja no és l’últim bastió d’originalitat en un món de Ja fa tres anys ens queixàvem des d’aquestes pàgines sobre la deriva de la companyia cap a la (sobre)explotació de personatges ja coneguts, en algun cas motivada menys per necessitats creatives que per les vendes de certs objectes de marxandatge, com ara els cotxes de joguina de trilogia una mica injustificada.
Set de les últimes 11 pel·lícules de Pixar han sigut seqüeles. No és el que s’esperava d’una companyia que a començaments de segle arriscava i encertava sense parar. El productor Jonas Rivera va parlar de la «molta gent jove» que ha entrat a la seva sala de guionistes; tant de bo aquests nous creadors aconsegueixin rescatar la marca de l’etern retorn als mateixos universos.
és una pel·lícula brillant, com no podia ser de cap altra manera, sobretot des del punt ☰
de vista tècnic. ¿Pot esperar-se alguna altra cosa de Pixar? Sí, és clar: la novetat conceptual o, com a mínim, una certa gosadia argumental. Aquí el viatge resulta molt familiar, gairebé massa. El nou canvi en la vida d’en Woody dona per a una certa emoció, però era més ressonant l’angoixa existencial de la segona part (gairebé una nova o la catarsi del de la tercera. D’aquesta quarta entrega es recordaran, sobretot, alguns grans cops d’humor físic.
Quan li pregunten si fer va ser una oportunitat de reconnectar amb els seus orígens en la comèdia, Hanks recorda el seu teatral. Amb vint-i-pocs, va ser becari del Great Lakes Theater de Cleveland, Ohio, on va actuar en tota mena d’obres: «Comèdies, drames, tragèdies, farses... I no hi havia diferència entre si. El nivell de compromís del públic era el mateix. Havies de ser fidel a la naturalesa humana». Fer humor és seriós, i difícil, i tortuós. Hanks va assumir haver fet comèdies dolentíssimes els 80, però fins i tot en les pitjors, va assegurar, ningú es prenia la seva feina en broma. ANIMACIÓ Productors: Mark Nielsen, Jonas Rivera, Peter Docter, Andrew Stanton i Lee Unkrich • Guionistes: Andrew Stanton i Stephany Folsom • Música: Randy Newman • País: EUA (2019) • Durada: 100 min.
La història semblava tancada després del desenllaç de L’Andy deixava enrere la infància. Les seves joguines quedaven en mans d’una altra nena, la Bonnie, però no hi havia indicis clars que allò fos un final obert. I, de fet, Pixar ha trigat gairebé una dècada a reactivar la franquícia. Ho ha fet des d’una perspectiva més femenina. No perquè ara Woody, Buzz i companyia pertanyin a la petita Bonnie, sinó perquè una figura fins ara secundària, la nina de porcellana Bo Peep, passa a erigir-se en gran protagonista de la revolució.
Al revés que l’Andy, que té un sentit molt clàssic de la seva existència com a joguina i els deures cap a la nena o el nen a qui pertany, la Bo Peep ha decidit no veure passar la vida des de dalt d’una prestatgeria. Una nina de porcellana alliberada que prefereix ser una joguina perduda a pertànyer a algú. Quan se li trenca un braç, se’l lliga amb cinta aïllant. Quan els altres tenen por, ella fa el primer pas. Totes les franquícies han apostat per un canvi de paradigma. El sentit lògic i natural dels temps.
Però la Bo Peep té el valor de posar en qüestió la manera de ser del simpàtic però indecís de drap. En Buzz Lightyear hi té un paper menor, perquè no es tracta de viatges i aventures fins a l’infinit i més enllà. Toy va representar la fi de la innocència infantil. significa l’inici del lliurepensament de les joguines.
Hi ha més personatges dignes de les millors fabulacions Pixar. Les portes continuen obertes. Tot fa la pinta que hi haurà