El divorci de Valls: ‘Ne me quitte pas’
Trastornat el Gran Wyoming ( El intermedio, La Sexta) davant la ruptura de Ciutadans i Manuel Valls, exclamava: «¡ Oh, mon Dieu! ¿Pourquoi?
¿Com és possible que Ciutadans, un partit teòricament centrista i antiindependentista hagi trencat amb Manuel Valls per haver rebutjat l’extrema dreta i per haver evitat un govern independentista a Barcelona?». ¡Ahh! Estava tan désolé, tan profundament estranyat, que va afegir: «¡No té sentit, és inexplicable!». I van posar llavors per la megafonia, a manera d’arpegi poètic i musical, aquell extraordinari te
ma de Jacques Brel titulat Ne me quitte pas.
¡Ah! Interessant interpretació d’El intermedio sobre el que ha passat. És a dir, podem estar, o no, d’acord amb Valls, però ha sigut conseqüent amb el seu ideari: no a l’extrema dreta de Vox, i no a la independència. I van afegir: «Aquí qui navega fent inexplicables batzegades és Ciutadans». Diferent manera d’enfocar el cas ha sigut la del
TN vespre (TV-3) d’aquell mateix dimarts a la nit. Van obrir el seu informatiu exclamant: «¡Celestino Corbacho també s’aparta de Manuel Valls!», rematant després: «¡Valls es va quedant sol i creixen les especulacions sobre el seu futur polític!». O sigui, en l’agit- prop de Sant Joan Despí, a la colossal trinxera televisiva del procés, ara, curiosament, els irrita més Valls que Ciutadans. ¡Ahh! Quines meravelles té això de trufar la informació amb les consignes que més convenen en cada avatar.
Precisament, sobre Celestino Corbacho tinc anotada una floreta que li acaba d’enviar a Valls, un sou
venir molt delicat, quan l’entrevistava Ferreras a
Al rojo vivo ahir. Li va llançar aquest dard, concret però afilat: «¡Jo no he vingut aquí a passar un cap de setmana!». Tremenda punyalada. Eren socis amistosos i entranyables fins abans-d’ahir, i avui, en canvi, li ha deixat anar: «¡Tu no has vingut a Barcelona a ser alcalde, tu has vingut a estiuejar!». Bàrbar.
Tornant a El intermedio, l’elecció del Ne me quitte pas té segones intencions. Es tracta d’una cançó bellíssima i profunda, això és indiscutible. Però la seva història és decebedora. Fins i tot canalla. Brel la va compondre com a supòsit acte d’amor per la jove Suzanne, anomenada Zizou. Deia que temia perdre-la. La veritat és que va ser Brel qui la va deixar tirada, com un drap, quan es va assabentar que estava embarassada.