¿Què fem amb el petit?
Què fem amb el petit o els petits?». Vet aquí la pregunta que ens ve al cap quan s’acosten les vacances escolars, i nosaltres, mares i pares, hem de seguir treballant. Compaginar les vacances de les criatures amb la nostra vida laboral es converteix sovint en una missió impossible, en un exercici de malabarisme extrem.
El calendari escolar no està pensat perquè sigui compatible amb la vida laboral. Una situació que no només patim a l’estiu sinó també durant el curs, quan els nens surten de l’escola i nosaltres hem de seguir treballant. I és aquí on entren en acció els avis, una reducció de jornada, quasi sempre a càrrec de la mare, o si ens ho podem permetre unes extraescolars o la contractació d’algú perquè se’n faci càrrec.
Hi ha qui apunta que la solució passa per augmentar l’horari lectiu, per seguir ajustant la criança a l’ocupació. Però la resposta rau just en sentit contrari, a adaptar el mercat de treball a la cura, no al revés. I ¿com es fa? Amb una reducció dràstica de la jornada laboral –per cert, sense abaixar el salari–, amb horaris raonables. Però això no està damunt la taula, ni tan sols a la dels princiaples sindicats. La precarietat laboral ens arrossega en direcció contrària. No hi ha voluntat política per canviar-ho.
L’escola no hauria de ser entesa com un pàrquing on deixar les criatures, sinó un lloc d’aprenentatge a tots els nivells, entenent el joc com a part intrínseca de l’acte d’aprendre. De la mateixa
manera que cada vegada més l’horari del menjador escolar s’integra en el currículum, ¿per què no fer el mateix amb part de les vacances escolars? I no em refereixo a augmentar les hores dels professionals del centre –que ja prou feina fan, alguns fins i tot des de casa–, ni tampoc a externalitzar aquests serveis, amb la precarització que això comporta, ni a posar més classes als petits. Del que es tracta és de destinar més recursos públics al sistema educatiu, per, al marge de trobar l’encaix amb un mercat de treball que dóna l’esquena a les cures, generar espais on nenes i nens aprenguin i creixin més enllà de l’aula, amb una proposta que sigui accessible a tots.
‘Nens de la clau’
De fet, els sectors socials amb menys recursos econòmics són els que més dificultats tenen per quadrar el trencaclosques de la conciliació. Així actua la tirania de l’ocupació, que s’acarnissa amb els treballadors pobres i també amb les seves criatures. Els nens de
la clau no és el títol d’una pel·lícula de por, com podria deduir-se per la història que amaga, sinó el nom que reben tots aquests petits que es queden sols tancats a casa, mentre els seus progenitors treballen a l’estiu, al no tenir lloc on anar. Es tracta de 580.000 menors, entre 6 i 13 anys, un 15% del total, segons dades de l’oenagé Educo. Són invisibles, però no són pocs.
Amb l’estiu no només patim la calor, sinó també la impossible conciliació i les desigualtats de classe.