Protesta sí, però sense bilis

Excel·lents els articles de Joan Cañete Bayle, Equidistància dolenta, equidistància bona; d’Emma Riverola,

¿En quin moment el país es va tornar

boig?; i de Carles Francino, Memòria histèrica. Els tres periodistes expressen a la perfecció el neguit que tenim els ciutadans que no estem amb el procés i que alhora ens sembla un abús la presó dels polítics independentistes. Però, com diu Joan Cañete, «aquí hi ha equidistància bona i dolenta». O com jo ho anomeno, el tracte diferent.

Vaig anar a la plaça de Sant Jaume quan Ada Colau va ser investida alcaldessa de Barcelona i no em va agradar gens el que vaig poder veure. L’actitud dels meus conciutadans indetida.

pendentistes era colèrica, histèrica i plena d’odi perquè Ada Colau no havia cedit l’alcaldia a l’independentisme d’Ernest Maragall. No m’agrada l’ambient bel·licista que s’està gestant, atiat per uns polítics irresponsables. Com diu Francino, per alguns ell és un «espanyolista», o pitjor, un «fatxa», com aquella tarda vaig sentir titllar Colau per part d’algunes persones. Pel camí de l’odi no anem bé. Pel camí de la protesta sempre, però no amb aquesta bilis.

L’altre dia, el meu veí, un senyor independentista a qui estimo molt i a qui convido a casa cada nit de Nadal, em va venir tot indignat perquè Ada Colau havia acceptat els vots de Manuel Valls per ser invesviària... «¿Com ha pogut pactar amb la dreta?», em deia. I jo li vaig contestar, al més tranquil que vaig poder que, primer, Colau no havia pactat res amb Valls, i segon, que no pot ser que ens enfilem per les parets per això quan fa anys que Esquerra pacta amb la dreta catalanista de Convergència, la del 3% i les retallades en Sanitat i Educació d’Artur Mas, i tot per l’objectiu de la independència, que té paralitzada tot Catalunya des de fa anys. No ho va voler entendre, es va acomiadar de mi i punt. Així anem, una rere l’altra.