Ho tornarien a fer
En el seu al·legat final al Tribunal Suprem Jordi Cuixart va afirmar que ho tornaria a fer. Dies més tard el president Quim Torra feia seves aquestes paraules a la sessió del control al govern al Parlament i reivindicava la unitat d’acció de l’independentisme.
Posteriorment la portaveu del Govern català, Meritxell Budó, avalava de nou la idea de la reiteració, tot i que a preguntes dels periodistes que requerien més concreció, només encertava a respondre que, a l’espera de recuperar la unitat estratègica de l’independentisme, i se sobreenten, d’acordar un nou full de ruta, que la frase «ho tornaríem a fer» vol dir que el Govern està compromès amb el dret a decidir i amb la
defensa dels drets democràtics dels ciutadans.
Però malgrat la indefinició la frase «ho tornaríem a fer» amenaça de convertir-se en el nou mantra de l’independentisme. Encara que a diferència d’alguns dels mantres anteriors, com l’eufemisme del dret
a decidir o com la falsedat del som el 80%, «ho tornaríem a fer» pot resultar veritablement polisèmic en funció del relat que hom cregui.
Si un creu el que la majoria de les defenses han tractat de demostrar durant el judici la frase «ho tornaríem a fer» vol dir en realitat «tornaríem a no fer res» perquè segons han tractat de demostrar per activa i per passiva els líders independentistes no van fer res. No van malversar cabals públics, no van instar ni van participar en la preparació del referèndum, no el van executar i la declaració d’independència sorgida del mandat d’un referèndum si no externalitzat clarament privatitzat va ser merament
simbòlica en absència d’efectes jurídics.
Si en canvi un es creu el relat de la fiscalia, de l’advocacia de l’Estat i de l’acusació particular «ho tornaríem a fer» vol dir acceptar que els dirigents independentistes van arribar fins al final en el seu compromís polític de celebrar un referèndum dissenyant-lo, duent-lo a terme i implementant-ne els resultats, la qual cosa implica reconèixer que van desobeir i que com a mínim van malversar encara que resulti més difícil mantenir que va haver-hi sedició o rebel·lió, probablement per l’absència de la violència encara que no d’intimidació. És a dir van arriscar i estaven disposats a pagar per això.
El que és paradoxal del cas és que «ho tornaríem a fer» no
més adquireix l’èpica i el significat buscat pels qui l’afirmen si s’assumeix el relat de les acusacions, aquest mateix relat que l’independentisme, els seus advocats i els seus mitjans afins no deixen ara de tractar de desmentir en pro d’una absolució.
Perquè si el que s’assumeix en tot això és el relat de les defenses, aleshores «ho tornaríem a fer» perd tota l’heroïcitat, implica afirmar que es tornarien a fer coses que en realitat no es farien i tot queda reduït novament a la mentida. I com sol dir-se, la primera vegada que a un l’enganyen la culpa és del mentider però la segona és culpa de l’enganyat per crèdul.