Més enllà del ‘revival’
El grup de Los Angeles Vintage Trouble porta avui a l’Apolo el seu fogós soul-rock, que transcendeix les influències dels 60
Vintage Trouble és conegut pels degustadors del soul de tall amb certa ferocitat rockera i realçat en les seves fogoses actuacions. Però tot i que el combo de Hollywood diu no sentir-se incòmode amb etiquetes com en les seves últimes entregues –els seus epés titulats ha apostat per un gir contemporani. ¿Un pas arriscat? «Espero que sí. Si no es prenen riscos, la vida pot ser molt avorrida», afirma Ty Taylor, cantant del grup, en vigílies de la seva actuació d’avui a l’Apolo (obrirà la britànica Yola).
El mateix format discogràfic triat, l’epé, ja és indicatiu del canvi: Vintage Trouble s’acollia fins ara, i amb gust, a la mística dels àlbums, arrelada als anys 60 i 70. «Vam créixer escoltant elapés de les grans bandes de soul i rock, i disfrutant de les seves portades i de les lletres impreses, però vivim en un món diferent», sospira Ty Taylor. «L’epé permet que la gent s’acosti més a les cançons».
Estructurar el material en dues entregues els ha convidat a donar un caràcter distintiu a cadascuna. «Amb el primer volum de diem a la gent que no només ens inspira el passat, també el present, i allà hi ha peces com o
explica Taylor que confessa l’admiració de tot el grup per les produccions de Mark Ronson (Amy Winehouse, Adele i Miley Cyrus). El segon volum «té alguna cosa d’experiment sense deixar de ser un disc ple de soul», apunta. «Treballant amb la tecnologia i deixant-nos influir per productors i artistes que són més joves», afegeix Taylor, de 50 anys.
Un dels temes, presenta una cadència que Taylor veu pròxima al reggaeton. «M’agrada la seva potència rítmica i les seves melodies», assegura, i se sorprèn quan se li esmenta que el gènere causa al·lèrgia en una bona part del públic rocker espanyol. «¿Sí? No puc opinar, desconec aquesta polèmica».
Per gravar van anar a un paratge exòtic i apartat del soroll mundà, les illes Caiman, al Carib. «Sobretot, un lloc on, més enllà del clima i el bon menjar, vam poder concentrar-nos en la gravació sense distraccions», destaca el cantant, que revela les felices dinàmiques de treball. «La taula de so estava a un pas de l’aigua, i podíem estar bussejant, sortir a gravar una presa i fer un altre capbussó».
En contrast amb aquest aïllament paradisíac aparent, algunes de les cançons desprenen una preocupació social. Parlem de una petició al fet que «cada individu prengui consciència de la tensió que hi ha al món i que la batalla s’acabi», o d’Everyone
que llança un altre missatge benintencionat a favor de «centrar-nos en les coses que ens uneixen i no en les diferències, partint que si dones amor, rebràs amor». Cançons que potser sonaran a l’Apolo, on Vintage Trouble calibrarà la gosadia del seu gir artístic. Ty Taylor té clara l’aposta. «Com a artista, l’últim que vols ser és irrellevant».