Alcàsser no és a Texas

Alcàsser no està perdut en un punt indeterminat de l’Amèrica profunda. És a prop. I, per mil raons, està clavat en la nostra memòria, fa mal i indigna com el primer dia. La setmana passada es va estrenar a Netflix El caso Alcàsser, una sèrie documental sobre el terrible assassinat de tres nenes que va commocionar el país a començaments dels 90.

No pretenc fer una crítica d’una sèrie que, tot just acabarla, valoro per diverses raons, tot i que em genera dubtes i conflictes. Però em venia de gust compartir una impressió que em va acompanyar durant la (per a mi duríssima) experiència del visionament. Va ser descobrir com varia la vivència del true crime (gènere literari, radiofònic, cinematogràfic

La vivència del ‘true crime’ varia quan el que explica t’afecta de veritat i televisiu, de moda aquesta dècada, sobre la reconstrucció documental de crims reals) quan el que t’estan explicant t’afecta de veritat, no t’és aliè i, molt important, no pertany a una realitat que tradicionalment has observat des de la distància i, sovint, sota el filtre de la ficció.

És cert que Elías León, director de la sèrie, i el seu equip fugen del look estandarditzat i de les decisions més obscenes del

true crime de moda (intromissió indiscriminada en els fets, sensacionalisme adornat, ús tendenciós de recursos de ficció). Però tot i així, per a mi ha sigut impossible acostar-me a El caso

Alcàsser sense sentir-me alerta i perplexa, sense qüestionar-me decisions que he comprat sense problemes (o ni he detectat) en sèries similars sobre crims aliens i llunyans. És curiós com el reconeixement del relat (i la implicació emocional) altera, fins i tot desactiva, l’experiència del true crime. A mi em torna desconfiada, preguntaire i exigent. El gènere de moda, un dels hits de les plataformes, perd de cop la seva condició d’entreteniment i es converteix en una cosa impossible d’encarar sense que es disparin els dubtes i les alarmes.