«Em continuo guiant pel cor, i després penso»

Va ser el primer artista pop espanyol que es va acostar reggaeton. Ni més ni menys que la primavera del 2005, amb l’èxit Devuélveme la vida. Just després del seu treball més clàssic, es torna a capbussar en els sons urbans sense oblidar la seva naturalesa de baladista, el seu gust pel pop, el funk i fins i tot la bachata. La gira de presentació d’aquest desè disc, Héroes en tiempos de

guerra, el porta a l’Auditori de Barcelona aquest divendres 21 de juny, el 28 al de Girona i el 29 al Palau de Congresos de Tarragona. I tot i que la seva vida personal genera contínues especulacions, David Bustamante prefereix no parlar ni de vells amors ni dels nous. Amb una excepció. «Tinc una filla de 10 anys que adora la música i que també ha tingut molt a veure en aquest tomb», assegura el cantant càntabre. «És normal que vulguis agradar la teva persona preferida del món i en moltes coses em guiava pel que a ella li agradava».

Torna als ritmes urbans amb dos productors colombians joves: Mango i Nabález.

— El reggaeton colombià és més melòdic, més dolç, més cantat... Igualment, jo tampoc estic fent reggaeton colombià, ni porto-riqueny ni panameny... Són bases sobre les quals caminen les cançons. Al final, Mango és un món, Nabález un altre i jo un tercer. I d’aquests tres mons quan s’ajunten en neix un quart. Aquest joc d’intensitats és el que buscava, sense deixar de fer altres estils.

Com la balada Héroes en tiempos de guerra que titula el disc.

— És balada però alhora molt rítmica, i sobretot és una cançó amb missatge. Al videoclip plasmem quatre situacions que podrien respondre perfectament al que explica. Concretament una d’aquestes em va marcar; una història verídica que vaig llegir sobre uns avis que portaven tota la vida junts. Al patir ella alzheimer necessitava cures i estava en una residència, i ell hi anava cada dia. En una ocasió una infermera li va preguntar: «¿Per què vens cada dia si ella no sap qui ets?» I ell li va respondre de la manera més brillant que es pot contestar: «Ja, però jo sí que sé qui és ella». Això és un heroi.

«Jo visc sense por i només miro enrere per aprendre dels meus errors. Jo no visc amb rancúnia. Disfruto el present»

¿Què és el més heroic que ha fet David Bustamante?

— En el sentit literal de vegades em recorden quan em vaig tirar a rescatar uns madrilenys que s’estaven ofegant al meu poble, però crec que el més heroic, per a tothom, és el nostre dia a dia. Intentar ser millors persones.

¿I ja era famós quan això del rescat?

— ¡I ara! Si devia tenir 17 anys... En més d’una ocasió vaig haver de llançar-me a l’aigua, i en alguna com aquella, jugant-me la vida. Hi ha molta gent que són grandíssims nedadors en una piscina, però el mar és molt diferent. I el mar no es cansa.

¿I quina és la guerra més gran en què s’ha trobat?

—La guerra que tinc cada dia per donar la raó als que m’estimen. Lluitar perquè se sentin orgullosos de seguir en aquest món meravellós, tot i que de vegades ens ho posin coll amunt.

Fa un any o dos molta gent esperava un disc en què evoqués la seva ruptura matrimonial. —Precisament per això també vaig deixar passar més temps. Perquè a més mai ho faria. No és el meu estil. Volia que em deixessin una mica tranquil i poder esplaiar-me en les meves coses, pel que jo soc aquí. Al cap i a la fi fa 18 anys que faig música.

Gairebé la meitat de la seva vida. ¿No hi ha cap doble sentit amb referència a aquests últims tres anys?

— No hi ha missatges amagats. Mai ho he fet i no tinc per què fer-ho ara. L’únic que s’assemblaria a la meva realitat actual és una cançó que m’ha escrit el meu amic Luis Fonsi anomenada Vivir sin miedo. Perquè és com la meva manera de ser. Jo visc sense por i només miro cap enrere per aprendre dels meus errors. Jo no visc amb rancúnia. Disfruto del present i afronto el futur amb força i amb ganes.

En aquest disc convida a cantar Ana Guerra. ¿El furor pel nou

OT els va investir com a clàssics?

— Jo crec que ara mateix som la

new old school. I és inevitable, és bonic i és bo. L’important és seguir. Si continues sent actualitat, millor, i si aconsegueixes que el teu nou disc sigui número u tot just sortir, com va tornar a passar amb aquest, llavors ja és brutal. Et fa sentir un privilegiat.

Ara està d’assistent de coach a La Voz amb Pablo López, a qui en certa manera va donar l’alternativa...

— Vaig gravar diverses cançons que vam escriure junts i va venir amb mi en 27 concerts, ell sempre ho recorda, quan encara faltava bastant perquè tragués el seu primer disc. ¡I fixa’t tu qui és avui dia!

Acostuma a cantar amb ímpetu ¿També viu així?

—Amb el temps un es va calmant, però continuo sent impulsiu. Continuo guiant-me pel cor i després m’ho penso. De vegades t’equivoques, però m’agrada ser passional en tot el que faig. Quan penses massa les coses, tot tendeix a ser més avorrit. Per això cal dir: ¿em ve de gust ara? ¡Doncs apa! El que toqui. I això és el que fa que la vida sigui una aventura.

«El més heroic, per a tots nosaltres, és el nostre dia a dia. Intentar ser millors persones»