Un gran paio

El meu col·lega progre és un paio formidable que creu que tot aquell que no pensi com ell és feixista, paraula que aplica indistintament al ben ampli ampli que va des del PSOE-PSC fins a Vox. I ara, amb la de Valls a Colau, Barcelona en Comú també ho és i molt. El meu col·lega és un home de principis, convençudíssim que si «guanyessin els vostres» el delataríem i fins i tot podria

morir d’un tret a qualsevol fosca cantonada. Insisteixo: em resulta una persona de tracte afablíssim i gran sentit comú i de l’humor sempre que no aparegui

En les últimes eleccions (¿?) va votar Colau, i al cap de cinc minuts ja era a la plaça de Sant Jaume cridant ferotgement contra ella i contra si mateix. ¿No la volies com a alcaldessa? ¡Sí, però sense els traïdors

i el nazi Valls! Li he intentat explicar que la democràcia va d’aritmètica i no té més avantatges que els propis, que no són pocs, i que els partits més votats podrien canviar les seves regles si volguessin: la llei d’Hondt; que la llista més votada el treball de l’antecessor que li cau malament.

Cap dels models polítics vigents és perfecte, ni la democràcia, i és urgent que els posem un pedaç abans que se’ns enfonsi el vaixell on viatgem tots. Hi ha decisions que s’haurien de prendre de forma consensuada, informada i prolongada, i això requereix estructures que transcendeixin els formats de govern locals i globals que tenim actualment. M’explico amb uns exemples.

setmanes, el Govern de la Xina va aprovar que alguns hospitals oferissin teràpies generades a partir de cèl·lules dels mateixos pacients sense haver de passar per la comissió reguladora nacional. Immediatament, experts en medicina, ciència i ètica de tot el món van demanar que ho reconsideressin pel perill que comportava: homologar tractaments que no es pot garantir que són eficaços ni segurs. Això ja s’està fent d’amagat, i hi ha hagut complicacions greus i es fes càrrec de la institució en joc; que la política de pactes fos sotmesa a una segona volta; que es reformés la Constitució...

I llavors ell comença, encoratjadíssim, amb la llei de transitorietat jurídica, els ferits de l’1-O, el 155 acatadíssim de manera somrient per Elsa Artadi, els presos i exiliats polítics, el discurs del Borbó, el judici farsa del franquista Marchena... El més curiós és que el meu col·lega no mira TV-3: ni ni el

conduït per Xavier Graset, vacil·lant en el verb però implacable en el seu deure. fins i tot morts després de teràpies il·legals amb cèl·lules mare, sense que s’hagi demostrat cap resultat exitós. ¿Qui ha de tenir l’última paraula? ¿Els que n’entenen més sobre el tema o el polític de torn, que té el poder però no els coneixements adequats, ni ha recorregut als assessors pertinents, ni sembla massa preocupat per les conseqüències a llarg termini?

Un altre cas. Després que el doctor He Jiankui modifiqués genèticament uns embrions humans, saltant-se totes les normes ètiques (i algunes lleis), els experts se li van tirar a sobre. La condemna va ser unànime, fins i tot abans que se sabés que quan He va desconnectar el gen CCR5 a les bessones potser sí que les va protegir contra el VIH, però també va augmentar les possibilitats que morissin abans que la resta, com es va descobrir fa uns dies. Ara ha sortit un biòleg rus àvid de fama que diu que vol repetir la jugada, i ja ha demanat els permisos al seu Govern. ¿L’hi donaran? Una decisió així no pot

I quan li asseguro, com he repetit cent vegades en aquesta columna, que som molts els que seguim en gran desacord amb les hòsties de l’1-O, amb la inacabable presó preventiva –¡ho tornarien a fer!–, així com amb l’acusació de colpistes –alguns dels acusats admeten i neguen, segons els va el negoci, que tot va ser una simbòlica festa de pijames–, llavors ell em retreu, indignadíssim, ¡no portar el llaç groc!, el mateix que la nostra comuna i polièdrica Ada Colau ha fet tornar a penjar al balcó de l’indigne ajuntament.

És un gran paio, potser millor que jo. Deu ser que, parafrasejant el botiflerJaime Gil de Biedma en el seu poema a Gustavo Durán, coronel del i vençut exèrcit republicà, el meu jove col·lega i jo no «vam aprendre la història de la vida en diferent exemplar del mateix llibre». estar en mans de funcionaris que creguin que és una bona idea mentre tots els que entenen es posen les mans al cap sense poder fer res.

Això passa en països amb poca transparència, però el problema també el tenen els més democràtics. Pensem per exemple com han canviat les polítiques científiques amb cada president dels EUA, l’últim dels quals silenciant els experts en canvi climàtic per afavorir els interessos comercials de les elits del seu país. L’escalfament global no és una qüestió de creure-s’ho o no, i el planeta no pot estar pendent de quin té més influència sobre els dirigents.

En aquests temes, el sistema no funciona. No podem deixar que els polítics, en representació del poble, passin resolucions que tindran un impacte en el futur de l’espècie, amb el risc que el populisme i els interessos personals inclinin la balança cap al costat equivocat. Potser cal rescatar parcialment el concepte de la noocràcia platònica: que en certs assumptes siguin els experts els que manin; que basin les seves decisions en fets, no en suposicions; que contemplin des de les sensibilitats més conservadores a les progressistes; que marquin directrius estables respectades per tothom. Perquè continuar confiant en els models polítics actuals respecte a la ciència planteja un panorama poc esperançador.

Fa més d’un mes de l’actuació de Madonna a Eurovisió i fins avui no he trobat l’enteresa d’ànim per escriure aquest article. Tot just acabat el festival estava tan trista que no em sortia ni una línia. Abans d’aquella nit, Madonna encara era la meva Madonna, la deshinibida i valenta noia que en la dècada dels 80 ens va ensenyar a tants a trencar amb les normes dels nostres pares i a veureho tot d’una altra manera, en especial el més important: la religió, el sexe, l’amor, el nostre aspecte, la nostra llibertat... La Madonna de de o la més madura del vídeo d’Express de revisitació obligatòria. ¿Es toleraria avui la defensa de la voluntària submissió femenina com a font de plaer sexual que desprèn el vídeo d’Express

¿Quants radicals religiosos s’escandalitzarien davant la fantasia misticoviolenta de

Els que vam ser adolescents en aquells anys mai agrairem bastant el que Madonna va fer per nosaltres.

Per això mateix això d’ara és insuportable. No és possible reconèixer la d’abans en aquesta rossa entossudida a aferrar-se a la joventut a qualsevol preu. Tampoc en la dels seus mediocres últims discos, amb cançons que ja no sabem taral·lejar, i menys encara en la que desafina cantant sense veu aquelles cançons que ens van canviar la vida. En les entrevistes defensa un missatge descafeïnat. Un missatge que, com el seu aspecte, ja no es creu ningú. Aquest és, em temo, el problema: Madonna ha perdut versemblança. El patrimoni més gran d’un artista, per cert.

Així que Madonna ja no és la nostra Madonna, per molt que el seu nom ens continuï impressionant. Al mirar-la sento la tristesa que inspiren els qui s’enfronten a una batalla perduda (mal assumpte barallar-se amb el pas del temps). M’entristeix que entre els seus múltiples talents aquesta dona no tingui el de saber envellir. Com m’hauria agradat continuar tenint-la com a referent, ara que els de la meva generació estem tan necessitats de models a seguir.