La mateixa pedra
Ho han tornat a fer, fidels a les seves consignes. Els dirigents dels partits independentistes sobreviuen des de fa dos anys gràcies als errors polítics i els excessos judicials de l’Estat, però tenallats per les seves pròpies errades no aconsegueixen ampliar la base. L’episodi de la plaça de Sant Jaume, on es respirava de tot menys amor per Ada Colau i els seus seguidors, és la segona gran equivocació respecte del sobiranisme no independentista. La primera va ser la del setembre del 2017 al Parlament. Llavors van ser els diputats i ara els però en les dues situacions van sucumbir a la fascinació pel seu propi discurs i a la intransigència amb els qui no accedeixen als seus plans.
En el ple de les lleis de desconnexió, la majoria independentista va ignorar les advertències de Lluís Rabell i Joan Coscubiela sobre els perills de la temeritat que estaven a punt de cometre en nom d’una idea compartida, l’exercici del dret a decidir, però mitjançant una estratègia políticament suïcida. Els líders de Catalunya Sí que és Pot van ser assenyalats com traïdors i es va obrir una bretxa amb el sobiranisme moderat, heretat després pels comuns.
Des d’aquell desacord i després del compliment de la profecia, s’han prodigat les apel·lacions dels republicans a l’ampliació de la base, que en realitat només es pot interpretar com l’acostament als comuns. Ampliar la base sense renunciar a la unilateralitat ja és en si mateixa una formulació poc amistosa per als receptors de la proposta, es tracta d’incorporarlos a una estratègia fallida i ineficaç, menys per posar de manifest alguns dèficits de l’Estat de dret vigent. Però, tot i així, la consigna es va mantenir, almenys verbalment per part d’ERC i els comuns van mantenir viva l’expectativa.
Els moviments previs a les municipals van permetre pensar que anava de debò. El resultat ho va deixar tot en l’aire però els negociadors d’ERC es van confondre i van deixar escapar el govern municipal per exigir una alcaldia que tenien perduda des de la matinada electoral. El front ampli d’esquerres a l’Ajuntament de Barcelona va topar amb la santa expiació com a mètode de fer política. I es va desfermar la ira política contra Colau i els seus. Amb els regidors del PSC i Manuel Valls, també, però desgraciadament això ja no és notícia.
L’insult és una estranya manera de fer amics i l’aplicació del talió una manera molt atípica de guanyar-se aliats en política. No obstant, les conseqüències d’aquest nou error de l’independentisme en relació amb els comuns encara són impredictibles. L’alcaldessa Colau es mantindrà oberta a la cooperació amb els republicans, però dependrà d’aquests evitar que els dubtes que s’han generat sobre la sinceritat de les seves ofertes d’aproximació per ampliar la base social no es consolidin en una distància insalvable.
La reaparició del llaç groc al balcó és un gest per als presos, tot i que potser no sigui encara un missatge de pau per a les formacions independentistes.