La solitud a Nova Zelanda
Hi ha novel·les que neixen com a resultat d’una carrera d’obstacles. No és que així siguin millors, però agafen una pàtina de misteri que les fa atractives. Hi pensava tot llegint El mar alrededor, de Keri Hulme, la novel·lassa que acaba de publicar Automática Editorial (en traducció virtuosa d’Enrique Maldonado Roldán), i que repara un oblit de 35 anys. L’autora va trigar més de deu anys a escriure-la i, un cop acabada, va veure com li rebutjaven 12 vegades.
Finalment el 1984 una editorial de Nova Zelanda, independent i feminista, la va publicar. Va ser un èxit instantani i uns mesos després, per a sorpresa de tothom, va guanyar el premi Booker –la primera vegada que se l’enduia una neozelandesa.
Aquest va ser el primer obstacle que va haver de superar
l’autora: que era de Nova Zelanda. ¿Què hem llegit d’aquella literatura? Katherine Mansfield, l’esplèndida Janet Frame, més recentment Eleanor Catton...
El segon obstacle és la cultura maori, tan desconeguda en general i alhora tan essencial per entendre la societat d’aquell país. El mar alrededor explica la història d’una dona que viu sola i aïllada, en una torre que s’ha construït ella mateixa davant del mar. Un vespre arriba a casa seva un nen mut, ros i d’aires assilvestrats, que té l’hàbit de robar petits objectes. Ella l’acull a contracor, fins que el passi a buscar el seu pare, que resulta que és un pare adoptiu: un maori, vidu, que va rescatar el nen com a únic supervivent d’un naufragi. De seguida s’estableix entre tots tres una relació complexa, que avança enmig d’una violència continguda, entre l’atracció irracional i la por de perdre la solitud que els protegeix.
Llibertat torrencial
Keri Hulme, que té ascendència maori i comparteix alguns trets amb la protagonista del llibre, escriu amb una llibertat de torrentera, a vegades amb la sensació que es desborda i surt de mare, però gairebé sempre sota control. Pren solucions estilístiques de risc i alhora reprèn la tradició oral maori per empeltar-la en altres cultures. I tot esdevé un cant al privilegi de la soledat (compartida) en l’illa més aïllada del món.