Poc disposats al consens
Malgrat la unitat que els Vint-i-set aconsegueixen mantenir davant el repte del brexit, el Consell Europeu del 20 i 21 de juny a Brussel·les ha mostrat que les divisions entre els estats de la Unió Europea (UE) són molt profundes. La cimera també ha evidenciat la poca adaptació dels líders, els governs i els grups parlamentaris al nou context europeu de més fragmentació i diversitat política, que exigeix més dots d’empatia, de flexibilitat i de generar consensos integradors.
Un dèficit estructural europeu, 62 anys després de la firma del Tractat de Roma, és la manca d’una visió comuna compartida i interioritzada pels governs i els estats del que ha de ser la Unió Europea, que vagi més enllà dels interessos nacionals i les declaracions genèriques, com la nova Agenda Estratègica per al 2019-2024, que s’ha aprovat en aquesta cimera, o com el Pilar Europeu de Drets Socials, que el 2017 es va aprovar a la de Göteborg.
Això ha quedat palès no només en el fracàs a consensuar els nomenaments per als càrrecs institucionals clau de la UE, sinó també en altres qüestions importants de la cimera, com ara la lluita contra el canvi climàtic, el pressupost especial per a l’eurozona i la unió bancària.
El compromís d’aconseguir la neutralitat climàtica a la UE el 2050, va saltar de les conclusions de la cimera i va quedar reduït a una nota a peu de pàgina com un desig de la majoria dels estats. Els països la transició energètica dels quals resultarà més costosa i difícil (Polònia, República Txeca, Hongria i Estònia) van considerar que no hi havia prou garanties d’ajuda econòmica per esmorteir aquests costos.
En el futur pressupostat per a l’eurozona, que teòricament ha de servir per esmorteir crisis i impulsar el creixement, encara no hi ha cap acord sobre el seu volum, ni sobre com es finançarà. Per a l’ús eventual del
Mecanisme Europeu d’Estabilitat com a xarxa financera de seguretat en cas de crisi bancària existeix un acord de principi voluntari, però sense la legislació secundària indispensable per fer-lo operatiu.
Davant la pèrdua de l’hegemonia política tradicional dels populars i els socialistes al Parlament Europeu i un reequilibri de forces més gran entre els populars, els socialistes i els liberals dins el Consell Europeu, el repartiment de llocs clau de la UE requereix en aquesta ocasió un pacte polític d’ampli espectre, que també inclogui els Verds a l’Eurocambra.
La falta de sintonia a l’eix franco-alemany ha sigut un dels factors determinants del fracàs de la cimera en la renovació dels càrrecs institucionals de la UE. Tant la cancellera alemanya, Angela Merkel, com el president
francès, Emmanuel Macron, esd’elecció tan condicionats per la seva debilitat política interna, evidenciada en les recents eleccions europees, el que limitava el seu marge de flexibilitat a la cimera. L’objectiu prioritari de Merkel en el repartiment de càrrecs de la UE d’aquest any era assegurar la presidència de la Comissió Europea per a un conservador alemany, que evités qualsevol desviació en la política oficial d’austeritat. El problema és que el seu candidat, el bavarès
Manfred Weber, ha generat un rebuig important tant al Parlament Europeu com entre els caps d’Estat i de Govern de la UE. La negativa anunciada dels grups socialista i liberal a recolzar Weber va fer inviable la seva nominació, ja que sense aquests resulta impossible l’aprovació parlamentària del president de la Comissió Europea.
Un francès per al BCE
Macron s’ha oposat frontalment a Weber, a qui considerava poc qualificat, i al sistema de candidats principals (spinzenkandidat) per designar el president de la Comissió Europea, perquè limita la capacitat dels líders de la UE. El seu objectiu principal sembla orientat a col·locar un francès al capdavant del Banc Central Europeu (BCE) com a successor de Mario Draghi.
Tot i que els tres candidats oficials a presidir la Comissió Europea han quedat descartats, queda per veure si els socialistes aconsegueixen recuperar el seu candidat, Frans Timmermans, per al lloc de responsable de la política exterior i de seguretat de la UE, aprofitant que el pes dels socialistes s’ha reforçat al Consell Europeu. El nou candidat a presidir la Comissió Europea haurà de pertànyer al Partit Popular Europeu, perquè ni Merkel, ni el grup parlamentari sembla que hagin d’acceptar una altra opció després de veure rebutjat Weber. Si Alemanya no aconsegueix la presidència de la Comissió Europea, existeix el risc que Merkel pressioni llavors per col·locar al capdavant del BCE el president del Bundesbank, Jens Weidmann, un falcó monetari que ningú creu que hagués sigut capaç de salvar l’euro el 2012 com va fer
El repartiment de llocs clau a la UE requereix en aquesta ocasió un pacte polític ampli