Al servei de l’art pop
►The Divine Comedy expandeix el seu llenguatge a ‘Office politics’
Era prematur situar Neil Hannon (a la imatge) a la casella de l’exercici d’estil, en l’eterna recreació del classicisme pop. Continua sent un creador procliu al cop de volant i al sotrac, sempre mantenint viu el seu do per a la melodia majestàtica, però prestant-se a l’aventura, a l’expansió dels seus propis límits i a la diversió. D’això últim n’hi ha en abundància a Office politics, un doble àlbum agosarat amb fons narratiu comú, entorn del món laboral, el seu entramat de relacions humanes i la seva tendència a la mecanització.
The Divine Comedy mai ha sigut un grup de pop més, i ni tan sols la seva adscripció mediàtica, als 90, a l’imaginari
Brit ordinari era sòlida: Liberation (1993) i Promenade presentaven un creador de cançons que anava per lliure, un romàntic que construïa artefactes melòdics evocadors amb picades d’ullet a altres temps, encantat de deixar-se il·luminar pel jove Scott Walker i pel pop europeu, per Burt Bacharach i per Michael Nyman. Tant de temps des de llavors, fa la sensació que Hannon es continua emocionant fent cançons i provant noves idees, de vegades estrambòtiques, com les plasmades a Office politics, la seva obra estilísticament més sorprenent.
L’AMENAÇA MAQUINAL Allunyantse dels contes de fades i de les fantasies literàries, Hannon trena una mena de musical teatral sobre la quotidianitat del lloc de treball, reflectint comportaments innobles, episodis d’estrès, brutalitats jeràrquiques i amenaces tecnològiques amb un humor fi i valentse d’una amplísima varietat de recursos musicals. És l’àlbum més divers de The Divine Comedy i inclou seqüències que fan arquejar les celles. No tant el còmic swing acusatori de
Queuejumper, que obre el disc, sinó, sobretot, l’entrada en escena de l’electrònica i dels sons de sintetitzador com a metàfora de les amenaces que planen sobre l’oficinista, textures aparellades a cançons d’estil lliure: les gambades glam d’Infernal machines, la robòtica de Psychological evaluation o el retrofuturisme tocat del bolet de The synthesizer centre super summer sale. SWING I MÚSICA DISCO Office politics reserva aquesta classe de moments arriscats, així com incursions ben resoltes en altres estètiques: el swing de cine negre, amb desenllaç llatí, de You’ll never work in this town again, i el triomfal moment disco de The life and soul of the party.
Però també hi ha mostres d’un art compositiu més canònic, amb l’alt segell de l’autor, a través de la manejable malenconia de Norman and Norma, el recolliment una mica sinistre de Dark days are here again o l’evolució dramàtica d’After the
Lord mayor’s show. Altres enquadraments d’un àlbum que pot desconcertar el seguidor de The Divine Comedy per acabar atrapant-lo, potser, després d’escoltar-lo uns cops més.