L’exemple d’El Molí
Treballadors i familiars d'aquesta residència de BCN han creat una xarxa de confiança mútua per suportar la situació
La Mari Carmen crida «¡t'estimo!» amb prou energia perquè l'escolti la Trinidad, la seva mare, des del balcó de la cinquena planta de la residència El Molí, on viu des de fa gairebé quatre anys. «¡Jo també t'estimo!», li responen no amb menys energia des d'un altre balcó. La pinya que han fet els treballadors tant entre ells –que treuen els ancians al balcó a respirar i a veure, tot i que de lluny, i sentir, l'afecte dels seus– com amb les famílies dels residents ha sigut el millor remei per superar aquests mesos terribles. Això és Nou Barris i aquí les coses funcionen així. «Si aquí hem pogut, es pot a tot arreu», afegeix convençuda Rosina Padilla, com Mari Carmen González, membre de la plataforma de famílies El Molí i de la Coordinadora 5+1, creada per denunciar les deplorables condicions en nombroses residències de la ciutat, en les quals han mort més de 1.300 avis per la Covid-19.
El que aquí han pogut tenir és una comunicació fluida amb el centre, malgrat els mesos d'aïllament. «Treballar junts. Que ens escoltin. El que va passar aquesta primavera no pot tornar a passar si hi ha un rebrot. Ara sabem el que és i no deixarem que torni a passar», prossegueix, lluitadora, la Rosina.
Parlen en una sala de reunions de la residència, al costat d'unes emocionades Emilia Benítez i Jamila Mohamed, dues de les gerocultores que han estat cuidant la seva mare i la seva sogra diàriament durant aquests uns mesos durs. L'Emilia i la Jamila s'emocionen amb les paraules d'agraïment sincer de la Mari Carmen i la Rosina, com es van emocionar fa uns dies, quan els familiars van organitzar un aplaudiment des de la plaça cap als balcons. «Aplaudim els treballadores i els avis. Han sigut uns campions, tots», assenyala la Rosina, que explica també, emocionada, que van assistir als aplaudiments fins i tot familiars de residents morts. Un sentiment que ha desbordat l'espai en infinitat d'ocasions durant aquests dies. També el Dia de la Mare, quan van treure els avis als balcons perquè els seus fills els poguessin veure i dir-los «t'estimo» a l'estil de Mari Carmen, que durant tot el confinament no ha deixat de portar-los coques i torrades fetes per ella ni una sola setmana.
L'Emilia té 31 anys i fa vuit anys que treballa com a auxiliar de geriatria. «Per vocació», insisteix. La brillantor dels seus ulls per sobre de la mascareta quan parla dels «seus avis», molts dels quals l'han vist créixer, perquè ella també és del barri, confirma que no menteix. «El que he vist aquí no ho he vist enlloc. La implicació de les famílies», prossegueix la jove orgullosa.
«Com a famílies i com a barri, volem una residència pública, de gestió pública, però amb el personal humà d'aquí jo em trec el barret», remarca la Rosina. «Tot el personal que es va quedar es va posar a fer de gerocultor, 12 hores al dia. Tots. Fins i tot la mateixa directora», agraeixen les famílies.
Abans del confinament la Mari Carmen passava tres hores al dia amb la seva mare i aquests dies ha hagut de conviure, com tantes altres famílies, amb un gran sentiment de culpa. «Gens de culpa. Nosaltres els hem donat tot l'afecte que hem pogut», la tranquil·litza l'Emilia, que ha conviscut amb el mateix sentiment. Totes quatre es miren amb complicitat i la Jamila exposa una altra de les seves sensacions durant aquest temps. «Vaig arribar a pensar que era jo la que els encomanava i em feia pànic».
Treien els avis als balcons perquè els seus familiars els poguessin veure