Aprenent a (co)governar
Moltes són les lliçons que estem aprenent des de la declaració de pandèmia pel virus SARS-CoV2, des del punt de vista científic, d'atenció sanitària, i polític. Com sempre ha dit el ministre de Sanitat, Salvador Illa,el virus ens ha arribat a la humanitat sense manual d'instruccions, i a més a Espanya i especialment a Catalunya i Madrid, amb uns serveis sanitaris que tenien greus deficiències de recursos materials i de personal sanitari a causa de les continuades retallades pressupostàries en sanitat i serveis socials que s'han produït des del 2008.
Tots els actors socials, científics, sanitaris i polítics s'han enfrontat a reptes que no haurien pensat mai afrontar, excepte els professionals de l'epidemiologia, que tenen inclòs el maneig de les epidèmies en la seva formació. Quan l'OMS va declarar la pandèmia, vam començar a constatar l'absència d'una veritable cogovernança mundial, amb l'ONU avisant dels riscos als països pobres, però incapaç de poder obligar els presidents de països com els EUA i el Brasil a fer-se responsables de la salut de les seves poblacions, en els quals la mortalitat s'enceba als barris més pobres, els de majoria negra als EUA, i a les faveles
El virus ha arribat per quedar-se i esperem que la cogovernança federal també
del Brasil. Amb un virus que no coneix fronteres, la reacció inicial europea de tancar-les als estats nació i de competència deslleial per a la provisió de material s'ha vist millorada per la proposta d'Ursula vonder Leyen,presidenta de la Comissió Europea, per pactar el fons de recuperació i el pressupost de la Unió Europea i l'acord unificat d'obertura de fronteres. Ja s'han iniciat els tallers avançats de cogovernança europea.
Falta de previsió
A Espanya, amb la sanitat transferida a les autonomies, i amb una llei de salut pública pendent, la gestió de la pandèmia va patir la falta de previsió i pràctica en l'enfrontament d'epidèmies pel desmantellament de les agències autonòmiques de salut pública, i una confusió persistent entre tenir competències i l'eficiència en la capacitat de governar. El principi de subsidiarietat proposa que els problemes es puguin resoldre en el nivell en què els resultats siguin més eficients. La lluita contra un virus que ja s'ha estès de forma comunitària no es pot contenir amb mesures locals, o autonòmiques. Molt poques persones s'haurien quedat a casa, sense un estat d'alarma, i per molt que ens pesi, amb la policia i l'Exèrcit implicats.
Gràcies al president Pedro Sánchez s'han fet exercicis de cogovernança, amb el consell interterritorial de sanitat i amb les conferències de presidents, que encara té un imaginari a interioritzar. Els presidents de les autonomies també són Estat, i se'ls exigeix lleialtat, propostes i capacitat de cooperació. La mateixa cogovernança i cooperació que hi hauria d'haver amb els ajuntaments i el món local, que ha de prendre mesures de control directes sobre les aglomeracions de la població. El virus ha arribat per quedar-se. Esperem que la cogovernança federal també.