Hong Kong, dia zero
Ningú sap com serà el següent acte, però amb la promulgació de la llei de seguretat nacional ha caigut el teló de l'annus horribilis i els hongkonguesos miren amb una barreja d'incertesa, esperança i por cap al futur. Desenes de líders prodemocràcia han fet les maletes i busquen mar enllà la llibertat que no han trobat a la seva terra natal. Molts dels que els van seguir, la majoria joves, s'han quedat a la Regió Administrativa Especial (RAE) i es veuran obligats a posar el rellotge a zero i replantejar-se què en fan de la seva vida després d'haver-la empenyorat en l'escalada continuada de protestes iniciada el juny del 2019 amb el rebuig de la ja retirada llei d'extradició. Per a molts d'altres, l'economia dels quals ha tocat fons per un any de manifestacions i confinament antivíric, la situació és tan dramàtica que la nova llei, per molt odiosa que sigui, representa una sortida cap a una certa normalitat que permeti la restauració de l'ordre i la reconstrucció de l'economia.
Inclosa a la llei bàsica (la Constitució de la RAE), la llei de seguretat nacional criminalitza els actes de sedició, secessió, traïció i terrorisme, així com la ingerència estrangera, que poden ser castigats fins i tot amb cadena perpètua. Gairebé tots els països la tenen i contempla aquests delictes, però els activistes hongkonguesos i Occident temen que el Partit Comunista Xinès (PCX) busqui acabar amb la dissidència, ja que la polèmica llei permet l'obertura a Hong Kong d'una agència de la policia secreta xinesa, que tindrà jurisdicció en un reduït nombre de delictes relacionats amb la seguretat nacional. En aquestes causes, la cap del Govern de la RAE podrà nomenar els jutges, una cosa que fins ara corresponia al poder judicial.
Tramitada amb un secretisme absolut, a tota velocitat i aprofitant la reclusió de la pandèmia, la legislació va entrar en vigor quan faltava només una hora perquè es complís el 23è aniversari de l'arrencada de la fórmula Un país, dos sistemes, l'acord assolit entre el Regne Unit i la Xina perquè Pequín recuperés la sobirania sobre l'illa concedida després de la derrota en la infame guerra de l'opi (1839-1842). Londres, que en els 155 anys que va governar la colònia mai va permetre la democratització de les seves institucions i va considerar els seus habitants ciutadans de segona classe, ha criticat durament la Xina pel que considera una violació dels acords i s'ha compromès a ajudar a assentar-se al Regne Unit els 350.000 hongkonguesos que tenen passaport britànic d'ultramar (una espècie de document de viatge) i les seves famílies. No hi ha altres salvavides per a la resta dels 7,5 milions de hongkonguesos.
Al SEU ARTICLE
23, la llei bàsica recull la necessitat de promulgar-ne una de seguretat nacional. El Govern de Hong Kong ho va intentar el 2003, però va haver de retirar el text per les protestes massives de la població. Fa un any, després de l'assassinat d'una jove a Taiwan i la tornada a Hong Kong de l'assassí, va elaborar una llei d'extradició per la qual sospitosos de delictes comuns podrien ser extradits a la Xina, Taiwan i Macau. També va ser rebutjada pels hongkonguesos, sempre sospitosos de les intencions del PCX. La deriva cada vegada més violenta que van prendre les manifestacions i la debilitat del Govern de la RAE van fer témer la resposta de Pequín, que va buscar un moment propici per imposar-se legalment. L'article 18 d'aquesta llei bàsica permet a l'Assemblea Popular Nacional (el Parlament xinès que ha elaborat la llei de seguretat nacional) eludir el legislatiu de Hong Kong «en circumstàncies especials».
Els Estats Units, la relació dels quals amb la Xina es troba en caiguda lliure, van ordenar immediatament la prohibició de les exportacions a Hong Kong de tot material de defensa i de doble ús, militar i civil, en línia amb l'embargament imposat el 1989 (encara vigent) per la matança de Tiananmen. L'any electoral, a Trump no li interessa perjudicar les més de 1.200 empreses nord-americanes establertes a l'excolònia, o sigui que és poc probable que dicti més sancions, fins i tot ha fet marxa enrere quant a imposar aranzels a les importacions provinents de la RAE, que amb prou feines suposen el 3% del PIB hongkonguès i són principalment serveis postals i logístics.
La força de la Xina és cada dia més aclaparadora, però és evident que necessita aprendre a guanyar-se els cors i les ments per poder gestionar la seva creixent influència. Descarregar milers de milions de iuans per frenar les desigualtats i impulsar la recuperació econòmica és positiu, però els hongkonguesos, com els taiwanesos, han degustat la llibertat i no hi renunciaran fàcilment.
Periodista.
H