Noves tensions amb Ankara
La política exterior del
president turc, Recep
Tayyip Erdogan, que busca recuperar el suport electoral perdut amb un nacionalisme expansiu neootomà, ha disparat les tensions amb els seus aliats de l'OTAN i amb els seus socis de la Unió Europea (UE). A causa del paper clau que Turquia exerceix en la protecció del flanc sud-oriental de l'Aliança Atlàntica i en la contenció dels refugiats i immigrants per a la UE, Erdogan actua com si pogués permetre-s'ho tot: des d'apropiarse d'aigües territorials de Grècia i Xipre a amenaçar fragates franceses, passant per instigar manifestacions violentes en territori europeu i perseguir judicialment a la UE periodistes exiliats.
La passivitat mostrada per l'OTAN i la UE durant els últims anys sembla haver convençut Erdogan que és intocable, malgrat el seu autoritarisme; la massiva repressió d'opositors i periodistes; les provocacions militars a Grècia; la compra a Rússia del sistema de míssils antiaeris S-400, incompatible amb la defensa aliada, i l'ofensiva militar contra les milícies kurdes, el paper de les quals havia sigut decisiu perquè Occident derrotés Estat Islàmic (ISIS).
França va abandonar l'1 de juliol la missió de l'OTAN Sea
Guardian de vigilància de l'embargament d'armes a Líbia per protestar per la tolerància de l'Aliança amb els enviaments massius d'armament de Turquia al Govern de Trípoli, una de les faccions de la guerra civil líbia, en contra dels acords de la Conferència de Berlín de l'ONU sobre Líbia del 19 de gener.
Dues faccions
El Govern de Trípoli de Fayez alSarraj és el reconegut per l'ONU i la UE, però només controla part de Líbia, depèn de les milícies islamistes radicals i és rebutjat pel Parlament de Tobruk, que al seu torn també és considerat legítim per l'ONU i la UE. El Govern d'Al-Sarraj compta amb ajuda directa de Turquia, Qatar i Itàlia.
L'altra facció l'encapçala el general Khalifa Haftar, recolzat pel Parlament de Tobruk i que controla la major part del territori libi. Haftar està avalat per Egipte, Rússia, els Emirats Àrabs i l'Aràbia Saudita. A més de la seva riquesa petrolífera, Líbia és una peça clau per a la seguretat de la UE, del Mediterrani i de la meitat nord de l'Àfrica.
França va denunciar al Consell Atlàntic de Ministres de Defensa del 17-18 de juny que el 10 de juny la fragata turca Orucreis va amenaçar la fragata francesa
Courbet per impedir la inspecció del barco de càrrega Cirkin , que transportava armes per a Trípoli. L'OTAN va prometre obrir una investigació, però l'informe final evita responsabilitzar-ne Turquia. A canvi, Ankara va aixecar el 30 de juny el veto que mantenia des de feia més d'un any a la posada en marxa del nou pla de defensa de Polònia i els països bàltics davant una potencial agressió russa. L'ambaixador turc a França, Ismail
Hakki Musa, va afirmar davant del Senat francès que «sense Turquia no hi hauria més OTAN». El president francès, Emmanuel Macron, acusa Turquia de «responsabilitat criminal» per les seves accions a Líbia, impròpies d'un país que «pretén ser membre de l'OTAN. França creu que els milers de gihadistes sirians enviats per Turquia a Líbia i els seus carregaments d'armes a les milícies islamistes amenacen la seguretat europea i enforteixen els grups gihadistes afiliats a Al-Qaida i ISIS que operen al Sahel i que multipliquen els atacs a Mali, Níger, el Txad, Burkina Faso, Nigèria i el Camerun. França manté des del 2013 una important operació militar al Sahel per contenir aquests grups gihadistes que van estar a punt de conquistar Mali. França va començar a facilitar recolzament a Haftar per desallotjar les forces d'ISIS i després d'Al-Qaida que controlaven ciutats líbies, com Derna del 2014 al 2019.
Turquia manté un conflicte amb la UE per l'intent d'apropiar-se d'aigües gregues i xipriotes per la seva riquesa en hidrocarburs i per sabotejar un projecte de gasoducte europeu. El Consell de Ministres d'Exteriors de la UE del 13 de juliol abordarà la «qüestió turca» i França promou adoptar noves sancions. Turquia s'ha vist embolicada aquesta setmana en un conflicte amb Àustria, després que el ministre de l'Interior austríac, Karl Nehammer, insinués que Ankara podria haver instigat l'atac de residents turcs contra una reunió kurda i contra la policia a Viena, mentre que Turquia es queixava que s'hagués reprimit els manifestants proturcs.