El futbol que va deixar de ser-ho

Tarda d'un dimecres al parc del Besòs. Joves del barri protagonitzen un partit de futbol que, per l'equipament i el desplegament, bé podria ser semiprofessional si no fos per l'erm i polsós terreny on es juga.

Malgrat això, i sense que els protagonistes fossin coneguts, aquesta trobada tenia una cosa fonamental: públic. O almenys això pensàvem. Un petit grup de jubilats alternaven la mascareta amb la pipa o el puro mentre encoratjaven els jugadors en el transcurs del joc, proveïts de cadires de jardí. Al seu costat, un petit grup de nens, degudament separats i acompanyats dels seus pares, donaven instruccions a l'àrbitre i els jutges de línia. Una imatge de futbol de barri en la seva més pura essència, amb un component que, fins i tot podent semblar essencial, fa temps que va deixar de ser-ho per a la supervivència de l'esport rei.

El futbol de primer nivell no necessita ja els seus abonats. Les quotes de retransmissió, l'streaming i el seguici de patrocinadors que amalgamen algunes de les seves estrelles han fet passar a un tercer o quart nivell la prioritat d'aquests ingressos en uns clubs que, paradoxalment, semblen continuar tenint patent de cors davant Hisenda malgrat les astronòmiques xifres en deutes que van acumular en temps de bonança. Excessos de temps passats que, no obstant, no han fet abaixar el cap a aquestes mateixes estrelles i acceptar rebaixes salarials.