L'últim tango d'ERC
Fa tot just un mes, Madrid era l'infern. Des de Catalunya miràvem amb incredulitat l'intercanvi de cops baixos entre la Comunitat de Madrid i el Govern. La indòmita Isabel Díaz Ayuso es regirava contra l'assenyalament de Pedro Sánchez, que li exigia més mà dura contra la Covid. Malgrat l'estat d'alarma ad hoc que va decretar el Govern, la comunitat no va tancar bars i restaurants. A Catalunya sí que se'ls va obligar a abaixar les persianes dies després.
La Generalitat, que sempre ha volgut mostrar anticipació, prenia la iniciativa perquè els contagis no es desboquessin. Tot i així, Catalunya està igual, si no pitjor, que Madrid. Això sí, amb bars i restaurants tancats, 40.000 treballadors novament en situació d'erto i moltíssims propietaris tremolant, apuntant al tancament definitiu dels seus negocis. Jutjant els resultats, potser no n'hi havia per a tant amb Ayuso o no n'hi hauria d'haver tan poc envers la resta. A menys que només importin els discursos i que la pandèmia sigui únicament un altre escenari al qual traslladar prejudicis ideològics sense que la realitat compti per a molt.
Ara, la nova esperança es diu toc de queda, sota el paraigua de l'estat d'alarma generalitzat decretat per Sánchez. Macron l'ha posat al mapa utilitzant els altaveus de França, tot i que no va ser el primer lloc on va entrar en vigor. La resta han vist en la iniciativa un excel·lent agafador. Proporciona la coartada necessària per mostrar duresa i determinació –és una mesura coercitiva de gran excepcionalitat–, però alhora deriva en un impacte econòmic molt menor que un altre tipus d'iniciatives.
Que, per part seva, el Govern català hagi deixat la porta oberta –encara que la consellera Alba Vergés s'hagi esforçat a aclarir que no té per què ser així– a reobrir bars i restaurants amb indicadors epidemiològics pitjors que quan es va ordenar tancar-los, indica fins a quin punt els executius estan experimentant en directe amb la població i creuant els dits. Saben que cal fer coses, però no saben quines.
Escenari endimoniat
L'escenari és endimoniat per a ERC. Amb la presidència, tot i que sigui en funcions, de Pere Aragonès, i els departaments de Salut, Benestar i Educació també sota capa republicana, la gestió de la pandèmia queda, des del punt de vista d'oportunitat i risc polític, únicament a les seves mans.
Està clar que a JxCat no estan disposats a fer presoners i ja actuen com si això no anés del tot amb ells, encara que mitja Generalitat sigui seva. La narrativa a construir és que Aragonès és més lent, la paràlisi per anàlisi, i no té prou lideratge per a les decisions ràpides i difícils que sí que prenia Quim Torra, que va exercir des del primer dia el paper de supercampió del confinament.
En paral·lel, si aquestes decisions fan malbé sectors productius i l'economia en general, cosa inevitable, sempre pot treure's a escena una altra veu que provingui del mateix espai polític que aposti per alleugerir-les. Una cosa i la contrària. Vegeu si no al conseller junter Ramon Tremosa, que és qui més ha insistit que restaurants i bars tornin a l'activitat quan es posi en marxa el toc de queda.
Aquesta estratègia compta, com a complement, amb el suport d'il·lustres epidemiòlegs partidaris de la línia més dura contra la Covid. És el cas d'Oriol
Aragonès afronta uns mesos decisius amb el seu lideratge per construir i una economia en caiguda
JxCat actua com si la pandèmia no anés del tot amb ells, encara que mig Govern sigui seu
Mitjà, a qui, segons ell mateix ha confessat, Torra va voler convertir en conseller de la pandèmia a través de la fórmula del comissionat (Artur Mas ja la va utilitzar el 2015 amb Núria Bassols –transparència– i Carles Viver Pi i Sunyer –transició nacional–). El despit que li van infringir els republicans, més còmodes amb altres experts igual d'il·lustres, ha convertit Mitjà en un flagell per als d'Oriol Junqueras.
Intentar treure avantatge polític de la pandèmia no hauria d'escandalitzar, ja que és una pràctica universal. El repartiment de cartes ha volgut que el candidat d'ERC, Pere Aragonès, davant uns mesos decisius abans de les eleccions amb el seu lideratge per construir, amb segments de població ja molt desgastats i amb l'economia en caiguda lliure.
És un escenari molt diferent del del març, quan el governant en tenia prou amb pronunciar solemnement frases del tipus no «ens tremolarà la mà» i «no pot posar-se l'economia per davant de la salut» per guanyar enters i credibilitat. Aragonès s'hi juga molt en aquest últim tango preelectoral, que no serà còmode ballar. El covid, els seus socis i una ciutadania que ara tem tant al virus com a la butxaca no ho posaran gens fàcil.