Un clàssic que no ha d'espantar el Barça
La primera part del clàssic va ser sorprenentment oberta, amb massa anades i vingudes i ocasions per als dos equips. Una passada per a l'espectador però un grapat de nervis per a qualsevol entrenador. No hi ha dubte que l'absència de públic està molt relacionada amb aquests moments vertiginosos. La grada et dona ànim, t'empeny, t'intimida, l'adrenalina et porta enlaire i també t'obliga a aplicar una doble dosi de concentració, perquè el rugit dels aficionats actua de muralla de contenció per posar tots els sentits en el que passa sobre la gespa. A falta de públic, va ser un partit una mica desnaturalitzat pel que acostuma a ser un clàssic, totalment inèdit.
I sincerament, no vaig veure a un Madrid superior com per emportar-se els tres punts. Sens dubte, el penal sobre Sergio Ramos va fer girar la truita. Perquè estic segur que el resultat podria haver sigut invers, un 2-1. Abans del penal, el Barça estava còmode en les anades i vingudes i va tenir ocasions per guanyar avantatge. Fins i tot un empat hauria sigut més acceptable.
Koeman, atrevit
Sobre el penal a Ramos, molt s'ha dit i sempre és un debat amb opinions trobades. Una agafada sempre és més propensa a ser xiulada que una carrera bloquejada al cos a cos. Sobre el paper, no hi ha dubtes sobre l'agafada, però es va donar massa atenció a una caiguda exagerada. I també va poder ser conseqüència d'una lleugera empenta de Ramos. Si fos jugador del Madrid, ho reclamaria. Si fos del Barça, el protestaria.
Sens dubte, Ronald Koeman va apostar per l'atreviment en l'onze titular. I per la mobilitat, amb Ansu Fati com a jugador ràpid que corre bé a l'espai, buscant la velocitat de Sergiño Dest en el lateral per tapar a Vinicius
i amb teòrics extrems com Coutinho i Pedri que poguessin jugar per dins per superar un Madrid amb tres centrecampistes davant dos del Barça. Tot tenia la seva lògica. Va ser una aposta arriscada amb provatures que no va tenir influència en la derrota.
Petits detalls
I no és tan forassenyat fer debutar en un clàssic a Dest, un internacional de 19 anys que ve d'un Ajax valent. Si el Barça hagués guanyat per 2-1, haurien titllat Koeman de geni. És el que passa amb partits que es decideixen per petits detalls, marcats a més a més per sonades suplències com ara la d'Antoine Griezmann. És fàcil opinar des del sofà, però l'entrenador coneix la sala de màquines. Va faltar el gol.
Però ens hem d'acostumar que la dràstica renovació generacional del Barça, amb escassos recursos econòmics, ens portarà situacions com la d'aquest partit. Si el resultat és ajustat, es trobarà a faltar un 9. Però aquest any toca adaptar-se a les circumstàncies. I ser conseqüents amb les decisions que s'han pres, també a la plaça pública. Ara toca canviar el xip i pensar en Torí. Però aquest clàssic no deixa una sensació derrotista ni raons per entrar en pànic. El Barça no s'ha d'espantar. Ha de continuar aprenent en la seva particular transició.