Crims vuitcentistes
L'historiador Drew Gray dissecciona en un llibre casos que van commocionar el segle XIX
El desembre del 1811, a l'East End de Londres en el qual 77 anys després Jack l'Esbudellador desfermaria el terror, Tymothy Marr va enviar la seva criada a buscar ostres per al sopar. Al tornar, aquesta va trobar Marr assassinat a cops, igual que la seva dona, «del cap de la qual seguia brollant sang», el seu nadó amb el coll tallat i un aprenent amb el rostre destrossat. Pocs dies després, en un carrer pròxim, una altra matança: les víctimes van ser el matrimoni amo d'un pub, la seva donzella i la família d'aquesta. En un barri acostumat al crim, la prostitució i la pobresa, aquests truculents successos, dignes d'El caso, van provocar la indignació popular i les primeres crides a reformar la policia.
Es va detenir el mariner de 27 anys John Williams, que es va penjar a la cel·la. Van passejar-ne el cadàver en carro, per substituir la frustrada execució pública, i el van enterrar en un encreuament de camins amb una estaca al cor. No és que creguessin que era un vampir, no: així sepultaven els suïcides en aquella Anglaterra previctoriana. Amb aquest cas, Drew Gray, historiador britànic, inicia Mapas del crimen (Siruela), singular volum en el qual, com a forense, dissecciona un centenar d'assassinats que entre 1811 i 1911 van commocionar la societat. El recorregut, profusament documentat amb mapes, fotos, il·lustracions i retalls de premsa, revela el treball dels investigadors pioners a utilitzar empremtes digitals, perfils criminals o fotos de promptuari per a les fitxes dels detinguts.
Gray es fa ressò de com els «pamfletistes del segle XVIII i els venedors de diaris del XIX» es van aprofitar del morbo que generen els assassinats en una època en què l'enforcada d'un criminal congregava multituds i els seus delictes generaven «balades assassines» que es venien com a record. «La cultura popular satisfeia aquest interès presentant l'assassí sàdic com un exemple del costat fosc de la naturalesa humana, i els assassins en general com a representants d'aquest altre que vagava per la societat», escriu l'expert en història del crim.
Si hi ha un assassí en sèrie cèlebre aquest és Jack l'Esbudellador, però no va ser l'únic de macabre i malaltís historial: A Joseph Vacher, que a Lió va violar, va matar i va mutilar salvatgement almenys 11 dones, nenes i nois, tot i que es creu que van ser 27, la premsa el va anomenar el Jack l'Esbudellador francès. A ell sí que el van atrapar, el 1897. Va confessar perquè el declaressin boig i deslliurar-se així de la guillotina, però no li va sortir bé, ja que el científic forense Alexandre Lacassagne el va examinar i va declarar que era un «sàdic sanguinari», no un boig.
Hi va haver qui fins i tot es va vantar de ser Jack l'Esbudellador entre els seus companys de cel·la: Fred el Boig Deeming, penjat el 1892 després de descobrir-se a la seva granja d'Austràlia els cadàvers de l'amant, la dona i els seus quatre fills. Al darrere, i segons
Gray motivat per la seva misogínia, li anava Thomas Neill Cream, un metge avortista la mala praxi del qual va acabar amb la vida de diverses dones abans de complir condemna a Chicago per enverinar el marit de la seva amant. El pitjor estava per arribar: a Londres va assassinar amb arsènic quatre joves prostitutes.
Els ajusticiaments a la forca congregaven multituds mogudes pel morbo, i es venien «balades assassines» de record
Joseph Vacher, el Jack l'Esbudellador francès, va violar, va mutilar i va matar almenys 11 dones, nenes i nois
/
PREGUNTES Gray, que busca «entendre què impulsa al crim, la manera que aquest es va portar a terme i com es va arribar al descobriment de qui el va perpetrar», recorre casos d'Europa, els EUA i Austràlia. De la seva lupa no es deslliura Espanya i s'atura a Madrid per donar fe de com el 1849, a Malasaña, van ser executats públicament al garrot els germans Clara i Antonio Marina per escanyar el sastre José Lafuente, a la casa del qual van entrar a robar. No va ser l'únic mort, ja que des del segon pis va caure l'amant i còmplice de Clara, que segons la investigació hauria exigit més part del botí, una cosa que no hauria agradat als germans.
El volum cita dos casos al barri de
Malasaña de Madrid: tot i que el mòbil va ser robatori, hi va haver morts
La família Bender es va esfumar després de matar 19 hostes,
que van enterrar a la seva granja dels horrors a Austràlia
També amb el robatori com a mòbil i a Malasaña, però el 1888, un altre assassinat, el de la vídua Luciana Borcino, que vivia amb un «ferotge buldog». El seu cos va aparèixer cosit a punyalades i mig cremat al seu dormitori i el gos, drogat al costat de la donzella inconscient. Va ser aquesta, que va acceptar l'ocupació amb nom fals, la que va ser condemnada, també a garrot.
De fet, en la majoria de casos detallats el delicte contra la propietat és el mòbil primigeni. Així, la família Bender –el matrimoni i els seus fills John i Kate– van convertir la seva propietat a Kansas en una granja dels horrors. Entre el 1871 i el 1873, els seus hostes entraven però mai en sortien: fins a 19 cadàvers es van trobar enterrats a les seves terres. Els investigadors van deduir que el pare o el fill els colpejaven amb un martell i eren la mare i la filla que els remataven. Es van esfumar abans que poguessin ser detinguts.
A mitjans del XIX, la investigació policial professional era una cosa encara molt nova, recorda l'historiador. A Londres, el servei policial metropolità es va fundar el 1829 i, a Nova York, el 1845. Tot i que França s'havia avançat a principis de segle creant la primera agència de detectius privats, dirigida per Eugène-François Vidocq. Era aquest un exconvicte i exinformador de la policia que va ser el primer director del Bureau de Sûreté i es va envoltar d'una brigada d'exconvictes i informadors seguint la idea que es necessita un lladre per atrapar un lladre.
A L'ESCENA // A la Prefectura de Policia parisenca va treballar també Alphonse Bertillon (1853-1914), pare de la moderna investigació forense. La seva càmera ha llegat el luctuós Àlbum de les escenes del
crim de París, fotografies amb què ajudava en les investigacions, i la invenció del que va anomenar
portrait parlé o retrat parlant, és a dir, les fotos d'arxiu dels criminals. A aquests, per identificarlos, els «mesurava acuradament la mida dels caps, la distància entre els ulls, el llarg dels dits...», dades que no variaven encara que es tenyissin els cabells o s'afaitessin la barba. D'entre les fotos d'escenes del crim de Bertillon impacta la del cadàver de la vídua Jeanne Bal al terra del seu pis de París, després de ser assassinada el 1904. Li havien robat joies i altres objectes de valor de què la seva dama de companyia havia informat els lladres.
Entre els primers investigadors van destacar Henry Faulds i Francis Galton, que van impulsar el sistema d'empremtes dactilars, o el jutge Hans Gross, que el 1893 va publicar un manual sobre com preservar una escena del crim i deia que no s'havien d'acceptar les coses sense més ni més. Però també hi va haver criminòlegs com l'italià Cesare Lombroso, que assegurava sense manies que «els assassins habituals ostenten una mirada freda, vidriosa, i uns ulls de vegades injectats en sang i com velats», el seu nas «sempre és gran» i tenen «escassa barba». Per contra, afegia, els violadors, eren subjectes d'«ulls brillants, trets delicats i parpelles i llavis inflats».