«Mai abans s’havia negat Espanya. Ara sí»
Fernando García de Cortázar, historiador i escriptor, premio
nacional de historia, ha escrit gairebé tants llibres com anys té –confessa amb un somriure. Ara publica Y cuando digo España
(Arzalia), on reflexiona sobre com els espanyols hem arribat a ser el que som.
— Diu en el pròleg que aquest és un llibre dedicat a recordar la nostra història comuna, l'herència cultural dels espanyols.
— Sí, és un tema immensament ric, i miro de ser equànime en la seva exposició. Però també soc apassionat, perquè Espanya em concerneix com a historiador i ciutadà. Ho deixo ben clar amb paraules de Jorge Guillén. Parlaré de la meva pàtria, «tan anterior a mí, y que yo quiero, quiero /
viva después de mí». Vivim temps difícils. Mai abans, ni tan sols després del desastre del 98, s'havia negat Espanya. Ara sí. Per això dic que aquest és un llibre de combat. Perquè hi he volgut recuperar per a la nostra història el sentiment que tota nació suscita.
— ¿Per què aquesta forma tan original de classificar els capítols: els mites, el deute del món amb Espanya, les icones, les fites...?
—Si ens preguntéssim en què consisteix ser espanyol, més enllà d'un lloc de naixement o el dret a tenir un DNI, es podria dir que és compartir un llegat comú, fet d'història, mites, llibres, música, art, paisatges... En definitiva, un conjunt d'elements no sempre definits amb precisió i aparentment inabastables. He volgut reunir tota aquesta informació, donar-li forma i, sobretot, insuflar-li ànima i molt cor. Mai he concebut la història com un terreny fred i llunyà, sinó com a una cosa viva i bategant.
— Segons diversos estudis, els espanyols són dels pobles que es veuen a si mateixos pitjor de com els veuen els altres i també entre els que menys s'enorgulleixen de la seva cultura.
—Sí, és veritat. I resulta molt trista. Fa ja quatre segles Quevedo escrivia un dels sonets més memorables de la literatura universal en el qual descrivia amb caires terriblement pessi
mistes la decadència d'Espanya:
Miré los muros de la patria mía. El poema acaba amb dos versos demolidors: «y no hallé cosa en que poner los ojos / que no fuese recuerdo
de la muerte». Així i tot, sabem que Espanya, quan Quevedo escrivia aquest poema, era encara un país hegemònic que era a la capçalera del món. Aquest és el nostre drama, que molts segueixen llegint la nostra història des de l'òptica de la decadència.
— ¿L'ombra de l'Espanya negra, que aborda al llibre, és allargada?
— Així és. La Inquisició, la intolerància... Aquest mite, per exemple, que Espanya és la terra de Caín. O aquesta identificació d'Espanya amb el franquisme, tan dramàtica, tan present en l'esquerra dels nostres dies. Cal recordar que Azaña, per exemple, acabava els seus discursos amb visques a Espanya que feien tremolar d'emoció la seva audiència. En aquest llibre parlo d'aquesta Espanya que cal sortir a buscar abans que els governs de torn ens l'esborrin, una Espanya inspirada en la tradició generosa de Cervantes i Galdós.
— ¿Hi ha moltes coses de què enorgullir-se?
— No es tracta de treure pit ni de viure de glòries passades, però sí d'habitar amb el cor la nostra herència. Europa, el món, serien pitjors, més incomplets o injustos, sense les grans aportacions hispanes, sense els traductors de Toledo, el pensar robust de l'Escola de Salamanca, l'empenta exploradora dels segles XV i XVI, Cervantes i Gracián .... Aquesta és l'Espanya en què ens hem de mirar, la que va d'icones com el Pòrtic de la Glòria i textos com les Cartas morales de Sèneca a l'esperit de sacrifici de Rafa Nadal, exemple d'una sèrie de valors que resumeixen el millor de l'Espanya d'aquest segle XXI.
— Afirma que la pàtria no es redueix a una bandera o a un himne. ¿Què és la pàtria per a vostè?
— La meva pàtria és la infància, per descomptat, i la terra on vaig veure la llum, on van viure els meus avantpassats i es van forjar els meus primers somnis. Però també és un pont romà, les peces per a piano d'Albéniz, un quadro de Goya, Ramón y Cajal o una pel·lícula que parla directament a la consciència, com 1980, d'Iñaki Arteta, crònica esquinçadora i honesta sobre l'any més sanguinari d'ETA. I clar, la meva pàtria són les obres literàries dels qui van injectar torrents de geni i de fantasia a una llengua que parlen 600 milions de persones.
— ¿Quin paper juga Catalunya en la identitat espanyola?
— Quan dic Espanya evoco la seva història. I penso en Girona i m'emociono al recordar els dies heroics explicats per Pérez Galdós en els seus Episodios
Nacionales. I no puc oblidar Jaime Gil de Biedma i Salvador Espriu, la poesia del qual ens recorda que totes les llengües d'Espanya han servit, al cap i a la fi, per plasmar les aspiracions i inquietuds del mateix país. I la música espanyola es fa gran i europea al costat del Sena, i hi contribueixen els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados, exponents d'un romanticisme tardà que popularitza internacionalment la imatge d'Espanya. I és clar, les veus prodigioses de Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels.
— En l'art, a l'arribar a Catalunya cita Ripoll...
— I el Pantocràtor de l'església de Sant Climent de Taüll, la catequesi de la pintura mural. I l'Eixample de Barcelona, on el modernisme arriba a cotes impossibles amb Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.
— Al capítol Atlas de la belleza escriu pàgines molt boniques sobre Catalunya. ¿Amb quin paisatge es queda?
— Empúries. És el més bonic record de la Grècia clàssica a Espanya. Pla, a la seva Guia de la
Costa Brava, recomanava pujar a la part superior de la Neàpolis i asseure's a contemplar pedres i paisatge. I cal fer-ho.
«Mai he concebut la història com un terreny fred i llunyà, sinó com a una cosa viva i bategant»
«De Catalunya em quedo amb el paisatge d'Empúries, el record més bonic de la Grècia clàssica a Espanya»
«Ser espanyol és compartir un llegat, fet d'història, mites, llibres, música, art, paisatges»