Estat d'alarma de trets federals
L'estat d'alarma anunciat pel president del Govern, Pedro Sánchez, constitueix una eina necessària i adequada per fer front a la segona onada de la pandèmia a Espanya. Ho és per la seva extensió –sis mesos, que es correspon amb la gravetat d'aquest segon envit– pel seu impacte, ja que va acompanyat d'un toc de queda nocturn per a tot el territori –amb l'excepció de les Canàries– i per la seva execució, que descansa principalment en les comunitats. D'aquestes característiques, la més nova és la que deixa l'aplicació de l'estat d'alarma en mans dels presidents autonòmics com a autoritats delegades. Amb aquest plantejament de trets federals, Sánchez assumeix el principi segons el qual la resposta al virus, assentada en alertes epidemiològiques comunes, serà més eficaç si és gestionada per les administracions pròximes als ciutadans. La possibilitat de modular els horaris del toc de queda a cada comunitat i, sobretot, l'autorització per adoptar tancaments perimetrals que poden arribar al conjunt del seu territori constitueixen els trets més excel·lents d'una proposta ben acollida per la majoria de les autonomies.
Una altra novetat positiva que marca la diferència amb l'actitud que va prevaler durant la primera onada de la pandèmia és la voluntat expressada pel president del Govern de compartir la resposta amb els líders dels principals partits abans del seu anunci. Encara que Sánchez disposi de majoria al Congrés per aprovar la proposta, una mesura tan important com aquesta havia de ser coneguda prèviament pel líder de l'oposició, Pablo Casado, que aquest dilluns fixarà la seva posició. Fins ara s'ha mostrat reticent als estats d'alarma, però té l'oportunitat d'actuar considerant la pandèmia com una qüestió d'Estat que reclama unitat. Amb objeccions, per descomptat, si les considera necessàries, però sense una oposició frontal.
Les mesures anunciades per Sánchez persegueixen aturar la pandèmia sense recórrer a un nou confinament total, amb uns costos econòmics que serien molt difícils d'assumir. Són mesures dràstiques que segueixen castigant alguns sectors i que suposen restriccions a la llibertat de moviment, però també són necessàries, similars a les adoptades per la majoria dels països europeus. No obstant, el seu èxit no està assegurat. Aturar el virus només serà possible si els ciutadans assumeixen que estem davant un desafiament històric que reclama una resposta col·lectiva, decidida i solidària.