Bartomeu llança la tovallola i dimiteix amb tota la directiva en bloc
L'expresident dimiteix i després arrossega la directiva en bloc per no enfrontar-se al vot de censura Acusa la Generalitat d'«irresponsable» i claudica un dia després d'anunciar que no se n'aniria
IJosep Maria Bartomeu es va rendir. Després de mesos i mesos de resistència, aferrat al càrrec de president del Barça que li van donar els socis el juliol del 2015, va aixecar, finalment, la bandera blanca. Va dimitir ell. I va dimitir també la directiva en bloc, de manera que no hi haurà vot de censura, que estava previst per a l'1 i 2 de novembre. Ni tampoc d'aquí dues setmanes, com volia el club. Ha triomfat, sense ni tan sols celebrar-se, la primera moció de les tres que ha viscut el Barça en tota la seva història.
Bartomeu se'n va envoltat en un final caòtic, ple d'escàndols, víctima també del 2-8 de Lisboa, amb l'equip fet una ruïna i el club enfrontant-se a una de les pitjors crisis econòmiques de la seva història, producte de la mala gestió en l'últim lustre, unit, a més, al demolidor impacte del coronavirus. Va marxar ahir, després d'una compareixença de 25 minuts, en la qual va acusar la Generalitat d'«irresponsable» per voler fer el vot de censura el pròxim cap de setmana en comptes de donar-li els 15 dies que demanava el club.
Tot just 24 hores després de proclamar que «no hi havia motius per a la dimissió», Bartomeu va claudicar. No va voler ni combatre en el vot de censura, impulsat per 19.380 socis, que van donar la seva firma per fer-lo fora de la llotja en plena pandèmia en una tempesta que ni tan sols ell va poder preveure. Va intentar el ja expresident convèncer la Generalitat que li donés 15 dies més per executar el vot de censura. Però el Govern es va mostrar inflexible i Bartomeu, després d'estirar el partit fins al temps afegit i ja sense escletxa legal per mantenir-se en el càrrec, es va donar per vençut.
CITA AMB LES URNES Al GENER S'obre ara un panorama ple d'incertesa al Camp Nou, agafant el timó del Barça una comissió gestora, presidida per Carles Tusquets, que «tindrà fins a tres mesos» per convocar les eleccions que han d'elegir el successor de Bartomeu. A principis de gener ja apareix com la primera data perquè el nou president tingués així capacitat de maniobra sobre el mercat hivernal de fitxatges, que acaba el 31. Ja hi ha una llista amb diversos candidats, alguns ja oficials, d'altres no, preparant la pròxima cita amb les urnes per a un club trencat econòmicament i en procés de reconstrucció esportiva.
De Víctor Font, que fa set anys que dissenya el seu projecte, a Joan Laporta, l'expresident que encara no ha dit si s'unirà a la cursa electoral, passant per vells coneguts com Agustí Benedito o Toni Freixa, a més de Jordi Farré, l'impulsor del vot de censura que va guanyar fins i tot sense necessitat que es produís, Lluís Fernández Alà i Xavi Vilajoana, directiu amb Bartomeu que podria sorgir de les flames de la ja dimitida junta. «Ja era hora», va exclamar Laporta. «Per fi s'obren els camins per refer el Barça», va afegir després.
6 ANYS, 9 MESOS, 4 DIES Queden altres vies, però semblen menys explorades, com la de Jordi Roche, auspiciada per Sandro Rosell, l'expresident. O fins i tot la d'Emili Rousaud, el vicepresident que va abandonar Bartomeu a l'inici de la pandèmia. Sense oblidar tampoc Juan Rosell, expresident de la CEOE, que podria aspirar a asseure's a la llotja del Camp Nou. Una cadira que va deixar ahir a la nit buida Bartomeu. Sis anys, nou mesos i quatre dies ha durat el seu mandat. Va succeir Sandra Rosell, que va dimitir pel `cas Neymar' després d'anunciar 48 hores abans que no ho faria. Fins i tot en això, ha sigut idèntic el procés del ja expresident. Però ha durat encara menys. A penes 24 hores.
Se'n va com Laporta el 2010, incapaç d'articular una candidatura continuista. Se'n va, o el fan fora, perquè no va detectar que «la crisi esportiva», així ho va qualificar després del 2-8 de Lisboa, era, en realitat, una crisi institucional de tanta magnitud que se'l carregaria. No sabia tampoc que Berlín, on va conquerir el Barça la cinquena Champions, seria el seu sostre. I, a més, l'inici del seu final. Se'n va perquè no ha tingut cap mena d'ideologia esportiva. Va voler ser cruyffista, però no ho va ser. Ni ho havia sigut. Més aviat al contrari. Va renegar primer
No va detectar que el 2-8 de Lisboa també acabaria amb el seu mandat ni el burofax de Messi que va forçar la seva sortida
El club queda ara en mans de la comissió gestora, que disposa de tres mesos per convocar eleccions
«Vam demanar cobertura legal a la Generalitat, però han decidit rentar-se'n les mans en una situació incòmoda»
«Comunico la meva dimissió i la de la meva directiva. És una decisió meditada, serena i consultada amb tots»
«El que hem viscut ha passat el límit. Se m'ha insultat i amenaçat. I també a la junta»
d'aquesta filosofia, a la qual després va intentar apropar-se.
Va cremar cinc entrenadors, cinc directius i li van marxar 11 directius, sense exposar-se al vot de censura que ha perdut sense que s'obrin les urnes. Núñez (1998) i Laporta (2008) s'hi van enfrontar i van guanyar: ell, no. A Bartomeu li va esclatar a les mans el Barçagate, la crisi de les xarxes socials, un assumpte que havia de controlar Jaume Masfediàtics. rrer, assessor personal seu. Va dir que no n'estava informat, com li va succeir al seu dia amb la fuga de Neymar, l'origen del caos esportiu (Dembélé, Coutinho, Griezmann..) unit al desastre econòmic.
Es va enfrontar a Messi, el burofax del qual, enviat fa dos mesos i dos dies, va exercir d'element aglutinant del descontentament popular d'una manera transversal sense líders meBartomeu va arribar amb el trident i només queda Messi. En contra de la seva voluntat. Va aconseguir després el triplet i se'n va ara amb les mans buides. La caixa, també. Ni una grua hi ha al Camp Nou, mentre ell abandona la sala de juntes barallat i indignat amb la Generalitat, després de desmentir-se a si mateix. Dilluns, no veia motius per dimitir; ahir, sí. Potser, un retrat real de Bartomeu.