Keynesianisme a tot drap a Europa
A Zapatero li van ordenar: «¡Retalla, retalla!»; a Sánchez li xiuxiuegen a l'orella: «Gasta, gasta»
El que té més substància ideològica, juntament amb les menors desgravacions dels plans de pensions, és potser la promesa –arrencada in extremis per Iglesias– de portar al Congrés en els pròxims mesos una llei per intervenir el mercat i limitar els preus dels lloguers.
Si en la crisi terrible del 2008 es va imposar a la UE l'austeritat al peu de la lletra i despietada, ara el que es porta és el contrari, el keynesianisme a tot drap. Europa gasta com a pal·liatiu a l'enfonsament econòmic per culpa de la Covid. Si a Zapatero li van ordenar «¡retalla, retalla!», a Sánchez li xiuxiuegen a l'orella: «Gasta, gasta».
Tot això ha permès a un Pedro
EN PERCENTATGE SOBRE EL TOTAL
i a un Pablo exultants estrenar ja sucosos eslògans (preàmbul dels que vindran en el futur): «Pressupostos de país i progressistes» i «la inversió social més gran de la història» (Pedro); «avui inaugurem una nova etapa econòmica» i «es deixa enrere l'etapa neoliberal» (Pablo).
Tots dos saben que en principi no han de sorgir grans impediments per aprovar els comptes de la mà dels seus socis habituals, després de les pertinents negociacions i consegüents arranjaments. Hi ha diners i hi ha llum verda per gastar, i això ajuda sempre, i de quina manera, a greixar la camaraderia política.
La disjuntiva de Casado
Qui ha d'esquivar traïdores dificultats serà, en canvi, Pablo Casado, que l'altre dia durant la moció de censura envestia sense compassió contra un Abascal
DISTRIBUCIÓ DELS FONS EUROPEUS PER ÀREES
Indústria i Energia
R + D + I i Digitalització atònit. Molts van donar per fet que el PP trencava amb Vox, feia mitja volta i es llançava, rabent i agosarat, a la conquesta del centre. Pràcticament tothom el va aplaudir, mentre el somni de la gran coalició entre els anomenats «partits d'Estat» acariciava el cel de Madrid.
Casado, en realitat, s'estava ficant en una posició més que compromesa. El líder popular no pot donar la imatge que continua sent confrare d'Abascal. Però tampoc avalar un pressupost com el dissenyat pel Govern de coalició. No pot per raons ideològiques, algunes vegades, i simbòliques en altres (els símbols, en política, resulten determinants). Casado s'enfronta a una perillosa disjuntiva. Comprin crispetes i estiguin atents a les seves pantalles, que observar com es belluga el PP tanta complexitat serà un espectacle immens.
H