Toni Vall
Periodista
Ha buscat i documentat les 13 sales de cine centenàries que continuen actives a Catalunya, totes, exemples de resistència i d'amor pel setè art, a les qual ara l'Acadèmia de Cinema Català rendeix homenatge en un catàleg.
Catalunya compta amb 13 sales de cine centenàries en actiu. Quan l'Acadèmia del Cinema Català va iniciar aquest projecte a suggeriment del periodista Toni Vall, que s'ha encarregat de la tasca de recerca, documentació i redacció dels textos del catàleg, no semblava que en subsistissin tantes. «Quan l'Acadèmia em va proposar la recerca, pensava que n'hi hauria poques, però vaig descobrir que eren 13. Resultava molt interessant explicar les petites històries de cada una, les seves vivències. És un projecte sobre el patrimoni audiovisual, però també l'urbanístic i sobre una manera de funcionar», ens comenta Vall després de la presentació del projecte ahir en un d'aquests cines centenaris, la Sala Mozart de Calella.
Els cines són els següents: Centre Parroquial d'Argentona, que va començar la seva activitat cinematogràfica el 1914; el cine Bosque de Barcelona –el nom es deu al fet que estava situat en el Bosc de La Fontana–, inaugurat com a teatre el 1905, com a cine el 1906 i avui convertit en multisales; la Sala Mozart de Calella (1904); el Casal Camprodoní de Camprodon (1907); La Calàndria al Masnou (1914); el Teatre Mundial de la Bisbal d'Empordà (1912); el Foment Mataroní de Mataró, inaugurat el 1910, tot i que el 2 de febrer del 1897, quan era un teatre, va allotjar les primeres projeccions cinematogràfiques a la localitat; Cinema Catalunya de Ribes de Freser, el més antic, ja que va iniciar les seves activitats entre el 1900 i el 1904; el Teatre Cinema Comtal de Ripoll (1917); Cinemes Imperial de Sabadell (1911), avui convertits també en multisales; Cinema Catalunya de Terrassa (1916) i el Casino Prado i El Retiro, tots dos a Sitges, l'única localitat amb dues sales centenàries, que van iniciar les seves projeccions en el mateix any, 1908, i avui són ben conegudes pels aficionats al terror que peregrinen cada any cap al Festival de Sitges.
El periodista Toni Vall s'ha encarregat de buscar aquestes històriques sales en actiu
Guerrilla i militància
Cadascun d'aquests cines es troba en una situació diferent, tot i que coincideixen en diversos aspectes. Vall recorda que «les institucions han col·laborat que algunes d'aquestes sales segueixin endavant. Estan en condicions de guerrilla, gairebé de militància. La majoria tenen el suport dels ajuntaments respectius. Algunes són ara espais multi-disciplinaris (teatre, concerts, cine familiar, cineclub) i han estat anys tancades. El públic està ara més segmentat, i encara més en aquest context de la pandèmia».
Excepte alguns casos evidents, com el cine de Sabadell, que ha passat de les 1.000 localitats dels seus orígens a 350, o el de Terrassa, que va passar de 1.250 a 587, la resta que no s'ha reconvertit en multicines manté avui l'aforament inicial o fins i tot l'han augmentat. «Respon a les successives reformes del pati de butaques, la digitalització», apunta Vall. «Hi ha un altre aspecte important: totes aquestes sales van sobreviure a la guerra civil. Algunes van continuar projectant durant la contesa i d'altres van ser apropiades». El Retiro de Sitges, per exemple, es va convertir en l'Ateneu Cultural Proletari.
L'estudi de Vall revela sucoses anècdotes. En el cine d'Argentona, als anys 40, es col·locava a la cabina de projecció una ràdio i un altaveu per informar sobre els partits de futbol en plena sessió, i un dels seus antics propietaris explica que la història del film Cinema Paradiso és la seva pròpia. El cine de Camprodon ja va oferir el 1899 primerenques projeccions de Llanterna Màgica. I la sala de Calella va ser coneguda inicialment com El Antiplástico Cromolístico Electro Serpentigraf, «un nom exòtic relacionat amb el component químic del cel·luloide i el del revelatge». Sembla el títol d'un tema de Pascal Comelade.