Les lliçons de Samuel Paty
L'assassinat del professor mostra què pot passar amb un incident amplificat a les xarxes
Els fets: Samuel Paty, un professor d'Història i Geografia, va ser decapitat el 16 d'octubre a prop del seu institut a Conflans-Sainte-Honorine, una tranquil·la població de la banlieue parisenca. El professor era el blanc de les crítiques a les xarxes socials des del 5 d'octubre quan en una classe d'educació cívica va mostrar dues caricatures de Mahoma per debatre sobre la llibertat d'expressió.
La condemna frontal. «És alhora un ensenyant el que ha sigut assassinat, però també la llibertat de pensar i d'expressió les que han resultat danyades», va resumir el fiscal antiterrorista. Samuel Paty ha pagat un alt preu –la seva vida– per promoure la laïcitat en el marc de l'escola pública francesa, el «bressol de la República», en una ajustada definició de l'ex primer ministre Lionel Jospin.
Diverses lliçons: el cas, que ha aixecat una immensa onada de solidaritat amb el professor Paty, permet extreure diversos ensenyaments. El primer, la necessitat de preservar el paper dels mestres per fomentar el lliure albir dels seus alumnes, els ciutadans de demà. La laïcitat, és a dir, la cohabitació de totes les religions, de tota manera de dubtar i de no creure, ha de ser preservada.
El president Macron té el deure de defensar les regles de joc de la República, però ha d'apostar per una laïcitat tranquil·la i evitar les amalgames
Segona lliçó: el cas mostra com un incident menor, amplificat a les xarxes socials, pot acabar en tragèdia. Com va editorialitzar Le Monde, «abans de pagar amb la seva vida el seu ardor per transmetre la noció de tolerància, Samuel Paty va patir, en solitud, un calvari que concentra molts mals i derives de la nostra època. Va ser objecte de la caça a l'home a les xarxes socials».
Tercera lliçó: alguns conflictes escolars ja no poden ser abordats només intramurs per uns mestres que no tenen els instruments per aturar la seva amplificació i deformació. La reflexió és aplicable a l'escola francesa i a la dels seus veïns. Quarta lliçó: l'assassinat de Samuel Paty ens alerta d'un context en el qual els missatges d'odi arriben fins a les aules. L'autocensura pot apropiar-se del discurs dels mestres. Es tracta de saber conjugar la llibertat d'expressió amb la cultura del respecte a l'altre. Una tasca gens fàcil.
La resposta política: el cas ens alerta també de les derives que pot provocar l'impacte emocional d'aquest crim, en el pla jurídic i sociològic, com apuntaven dos experts al diari Le Monde (24 d'octubre). La jurista Mireille Delmas-Marty escrivia: «D'un dret penal de responsabilitat, que fonamenta el càstig en la prova de culpabilitat i la proporcionalitat del delicte, estem passant a un dret penal de la seguretat. Un dret policial».
Des d'aquesta òptica, el Ministeri de l'Interior ha anunciat diverses mesures que poden ser interpretades per alguns francesos de confessió musulmana com un «càstig col·lectiu»: del tancament de la mesquita de
Pantin durant mig any a la dissolució del Col·lectiu contra la Islamofòbia a França (CCIF). «Com més els musulmans en el seu conjunt siguin objecte d'amalgama amb els terroristes, més alguns s'adheriran a aquesta ideologia mortífera», alertava Agnès De Féo.
Aquesta sociòloga, que ha fet un treball de camp entre joves franceses de confessió musulmana, advertia del risc de convertir l'assassí del professor Paty –un refugiat de 18 anys, d'origen txetxè, que va ser neutralitzat per la policia amb nou impactes de bala– en un antimodel fascinant: «Som davant una hipermediatització que pot transformar aquest terrorista en un heroi negatiu, i fascinar els joves a la recerca d'un antimodel per protestar contra una societat en la qual no troben el seu lloc».
Les autoritats franceses, amb el president Macron al capdavant, tenen el dret i el deure de defensar les regles de joc de la República, començant per la laïcitat, però han d'apostar per una laïcitat tranquil·la i evitar les amalgames, tant a l'Hexàgon com a l'estranger. Una frase del president, en l'homenatge pòstum a Samuel Paty, ha aixecat una onada de protestes en el món musulmà: «No renunciarem a les caricatures».
La llibertat d'expressió és un dret prevalent –Charlie Hebdo en va pagar un alt tribut–. Els responsables públics han de protegir-la i emparar-la, però han de mesurar també l'abast de les seves accions i reflexions. El problema de Macron no és la deplorable reacció de Turquia –el nou estirabot del president Erdogan–, sinó la protesta dels seus aliats tradicionals: «El Regne del Marroc demana que es deixi d'atiar el ressentiment i es donin mostres de discerniment i respecte a l'alteritat». ¿Està en risc l'anomenada política àrab de França?
Secretari del Comitè Editorial.
HLa presidenta de Madrid volia sorprendre el món, i si el món li posa una mica d'interès, haurà aconseguit el seu objectiu. A Díaz Ayuso se li va preguntar a Telemadrid pels sanitaris que contractaria per al nou hospital que li entreguen aquest mateix dissabte, tan sols tres mesos després d'haver-hi posat la primera pedra. «Estem ara mateix en aquesta contractació –va dir la presidenta–. El que s'està veient, sobretot, és que el reforç vingui des d'altres hospitals», va afegir. La periodista va voler que expliqués si no es corria el risc de desproveir de metges altres centres. I allà, Ayuso va caure en barrina: «A l'hospital no hi faltarà ni material sanitari ni cap tipus de personal». La pregunta era si faltaria als altres hospitals, no al nou. «No hi faltarà res –va prosseguir–. És una bona notícia. Vull dir que on sembla que hi ha una mala notícia... No, és un nou hospital, que és una molt bona notícia, i el que hi haurà és una reorganització d'efectius perquè es pugui... És a dir, és una molt bona notícia que Madrid tingui un nou hospital amb mil llits i tindrà gairebé tantes ucis com tenen altres... totes... una província sencera d'Espanya».
Ni idea, vaja. I Ayuso va continuar xipollejant al bassal: «Jo no soc la responsable de recursos humans de la Conselleria de Sanitat. Crec que la presidenta no ha d'entrar al detall de com organitzaran els torns, el material... A mi el que em competeix és haver dit a la conselleria que hi ha d'haver un hospital. La proesa de construir en tan sols tres mesos un hospital que sorprendrà el món és el que a mi m'ha d'ocupar».
Xof, xof. Li competeix vendre la proesa en condicions i saber, quatre dies abans de l'entrega de claus, qui atendrà els malalts. «Jo no he de baixar a aquesta lletra petita, com comprendran». Xof. I Ayuso va concloure: «Són preguntes que no es fan a un president autonòmic, normalment». El cert és que són preguntes que estaria desitjant respondre qualsevol dirigent competent, ansiós per vendre una bona notícia en plena pandèmia. Xof.
HEl president
Alguns conflictes