Casa de cites (es nota)
Casa de fulls o casa de cites: els textos es fan amb altres textos, els llibres es fan amb altres llibres. Va escriure Julia Kristeva que «tot text es construeix com un mosaic de cites». La literatura és com una app de cites: un Darling, un Meetic, un Follamigos, un Solteros amb Nivel, un Badoo, un Tinder (tots™) de les relacions textuals. En un tema de Gente de Zona i Marc Anthony, el clímax de la festa llatina s'aconsegueix a força d'ampliar els convidats a la cita (una bacanal amb emissors, receptors i context). Que si «Miami me lo confirmó», que si «Puerto Rico me lo regaló», que si «Dominicana ya repicó», que si «Perú con Honduras», que si «Panamá trae la sandunga», que si «Ecuador bilirrubina», que si «Uruguay con Paraguay hermanos con Costa Rica», que si «Bolivia viene llegando», que si «Brasil ya está en camino», que si «Con México, Colombia y Venezuela»... I quan «a cosa está bien dura/la cosa está divina» és quan «se formó la gozadera» (però el 1985 el Gran Combo de Puerto Rico va cantar, ai, «No hay cama pa tanta gente»).
Cites i més cites, notes i més notes. La nota al peu té molt mala fama. A les obres acadèmiques i assagístiques cada vegada es restringeix més, però es mantenen els anodins «estats de la qüestió». I què dir de les obres de ficció, on és com cridar el mal temps Un no sap si l'ús de la nota al peu es tracta d'una fugida de la imaginació (que ha estudiat Vicente Luis Mora) o una manera de mantenir la imaginació a la gàbia a través de raons i estratègies de la creació coartada (en títol perfecte de Javier Aparicio Maydeu). Si la nota va a favor o en contra de l'escriptura no creativa de Kenneth Goldsmith o si tota nota és un link.
Llegeixo a Ravelstein, la superba novel·la amb què es tanca l'obra de Saul Bellow, com el narrador afirma: «Sempre he tingut debilitat per les notes a peu de pàgina. A la meva manera de veure, una nota a peu de pàgina, sigui intel·ligent o perversa, ha redimit més d'un text». Sort. Quan jo jugava a futbol, en la primerenca Transició, l'entrenador que ens preparava repetia constantment la directriu «al peu, al peu, s'ha de jugar al peu». En les cites ha de jugar(se) la nota al peu. I si a vostè no li agrada la nota, oblidi-la i busqui el Nota, Sa Notíssima, el Notarí d'El Gran Lebowski. No ho dubti, dubti.
Cites i més cites, notes i més notes. La nota al peu té molt mala fama. En la ficció és com cridar el mal temps