La Bíblia entre bromes i veritats
Un text tan divertit com erudit de Mendoza
Només els més vells del lloc recordaran l'assignatura d'Història Sagrada en la seva llunyana infància, amb les cartilles i llibres il·lustrats on es llegien i veien les escenes bíbliques destinades a colonitzar la imaginació i de passada adoctrinar diverses generacions. Tot i que no faltaven els fets i miracles de Jesús, dels quals s'encarregava la catequesi, aquell subministrament narratiu de prodigis i truculències procedia sobretot de l'Antic Testament i s'hi podria descobrir la fascinant transportació mental als universos fantàstics, l'aliança d'excitació i estupor que no era altra cosa que la lectura literària.
Aquesta va ser l'experiència d'Eduardo Mendoza, que en aquest assaig narratiu rescata de la seva memòria aquell enfilall de llegendes plenes de contradiccions i desmesures que explicaven l'origen del món i li conferien sentit. En la seva evocació d'Adam i Eva, Caín i Abel, el diluvi universal o les trompetes de Jericó, Mendoza adopta l'aire del visitant descregut i burleta. Amb despreocupació torna a explicar aquestes històries amb el riure ballant-li als llavis, en un to jocoseriós en què es barregen en dosis moderades la irreverència, l'humorisme i l'erudició, perquè a l'escriptor, que no malgasta l'ocasió de fer un acudit, s'ha dedicat no poc temps a submergirse en les seves exegesis.
La nostàlgia per l'esbaleïda felicitat del lector infantil s'uneix a la genuïna admiració de l'adult per la Bíblia com a «gran codi» de la cultura occidental, i és aquest Mendoza, lector i escriptor, el que celebra que al mític rei David se li acudís, fa tres mil anys, la idea de reunir tota mena d'escrits en un calaix de sastre que fos, simplement, el Llibre.