La nostra gent gran

Vaig somiar que era al parc envoltat de persones grans jugant amb els nets. Quan en la primera onada de la pandèmia vaig escriure que havíem de planificar un futur millor per a les nostres persones grans, tenia clar que nosaltres i els polítics, cadascun des de la seva responsabilitat, adoptaríem les mesures necessàries per corregir el que estava passant.

La realitat actual prediu que poc o gens hem fet i, per això, hem d’assumir la nostra responsabilitat. No oblidem que des del punt de vista ètic i moral, la seva cura és la nostra responsabilitat, i les decisions que prenguem tindran conseqüències directes sobre ells. És hora de corregir el que fem malament, però, encara més important, el que deixem de fer. Durant la pandèmia s’estan perdent moltes vides, i els problemes que sorgeixen estan canviant el cor de l’ésser humà fentnos immunes a determinades situacions: el nombre de víctimes mortals que el coronavirus ha deixat a les residències de gent gran espanyoles supera les 26.000 persones; això significa que més d’un 46% s’han produït entre persones que vivien en aquests centres. Tot i així, vull creure que si treballem durament i en conjunt serem capaços d’aportar solucions. No importa que sembli difícil, però crec que és possible avançar si creem un grup social que treballi per aconseguir una mateixa meta: el benestar de les nostres persones grans.

Des del meu punt de vista, tret d’excepcions, les nostres persones grans on millor estan és a casa seva o a les nostres, envoltats de la família. La meva mare, de 97 anys, ha mort per causes naturals a casa de la meva germana, on vivia des que les seves circumstàncies no li van permetre viure sola. Els meus germans i jo estem segurs que allà és on havia de ser. Pels moments que amb ella vam compartir creiem que «tota experiència vital que ens aporten les persones grans és enriquidora perquè, al final, la saviesa és el conjunt del coneixement i l’experiència» (Mónica Aranegui).