Al cau dels cíborgs
Barcelona, centre de creadors artístics que amplien o modifiquen la seva percepció sensorial amb implants tecnològics al cos
Entre aquestes quatre parets hi ha més xips sota la pell que els que calcularia a ull Miguel Bosé. És un soterrani del Poble-sec, però no desentonaria en un capítol de Black mirror. El «cíborg búnquer», li diuen. És on queden cíborgs i transespècies. On tenen «el laboratori de nous sentits». Sentits Do It Yourself. «Exacte», assenteixen. Al fons tenen una impressora 3D i prestatgeries plenes de sensors i xips. «A Barcelona hi ha molta gent experimentant amb incorporar tecnologia al cos», donen fe.
No els agrada gens que els anomenin superherois, tot i que la majoria dels presents té més d’un sentit extra. «Nous sentits cíborg», els denominen. Poden percebre raigs còsmics, infrarojos. Escoltar els colors o la temperatura. Tenen ulls cibernètics, aletes climàtiques, pell electrònica amb què sentir els raigs ultraviolats. Tardes almenys mitja hora a deixar d’obrir la boca cada vegada que t’expliquen alguna cosa.
«Seu mundial»
Fa anys que la ciència-ficció va deixar de ser vedat de futurs aficionats a les pel·lícules. Almenys a Barcelona. S’ha convertit en seu de l’activisme cíborg. «Seu mundial», puntualitzen ells. Fa quatre anys que van crear la seva pròpia associació: Transpecies Society. Per «donar veu a les persones que no se senten humans». Quan encara comptabilitzaven els membres, van arribar a ser uns 300, calcula Neil. ¿Què reclamen? «La llibertat de decidir quins sentits o òrgans volem tenir –respon Neil. I poder crear-los nosaltres».
Si tecleges cíborg a Google, abans que Robocop et sortirà la foto de Neil Harbisson. El seu posat amb antena igual t’apareix a la portada de Forbes que al Llibre Guinness dels Rècords. ¿El futur serà de carn i xips?, es pregunten els mitjans al costat de la seva imatge des del 2004. Va ser quan es va convertir en «el primer cíborg oficialment reconegut per un govern». Va aconseguir sortir amb l’ull electrònic a la foto del seu passaport anglès (va néixer a Londres, però es va criar a Mataró). A hores d’ara, ja ha omplert vuit maletes amb retalls de les seves entrevistes.
El Neil s’hi veu en gris. Va néixer amb acromatòpsia. Ara escolta els colors a través de la seva antena. «Està implantada dins de l’os occipital –detalla. Hi ha un xip que vibra depenent del color dominant davant meu». Així que va escoltant diferents melodies segons el que miri. És a dir, que els supermercats ara li semblen fascinants. És com anar a un club nocturn, riu. Ja percep fins i tot colors de l’espai (porta internet incorporada) i pot dir-te si l’alarma d’un banc està connectada (escolta infrarojos). És el seu color preferit, diu.
«Els teus llavis sonen molt aguts». Neil et mira la boca amb el seu ull electrònic. En comptes de com et veu, et diu com sones, és clar. «Retrats sonors», en diu. N’hi ha fet a Woody Allen, a Nicole Kidman, al príncep Carles. Ara t’apunta als ulls. «Entre fa sostingut i sol». S’asseu davant el piano i entona tres notes de thriller. «Sones misteriosa», riu.
«El primer cíborg artista del món», el va rebatejar The Guardian. També ha convertit en acolorits quadros des d’Al matí de Grieg fins al discurs de Martin Luther King. No és l’únic que utilitza el seu nou sentit per fer art. L’article de Viquipèdia sobre «art cíborg» el copen els barcelonins.
«És un art que passa dins de l’artista», el descriu Moon Ribas. És amiga de la infància del Neil. Durant 7 anys ha portat als peus uns implants connectats a sismògrafs online. «Sentit sísmic», en deia. Notava un parell de terratrèmols cada hora, com a mínim. La van rebatejar com «la ballarina cíborg». Ballava seguint les tremolors que sentia en directe. L’any passat es va treure els implants. «Ara vull alguna cosa més relacionada amb el mar».
El Neil i el Moon són les cares visibles d’aquest moviment amb xips. Van fundar la Cyborg Foundation fa més d’una dècada. Tenia tres objectius, apunta ella. 1. Ajudar altres persones a convertir-se en cíborgs. 2. Promoure l’art cíborg com un moviment artístic. I 3. Defensar el dret cíborg: «El dret a decidir quins òrgans i sentits vols tenir i quins vols que t’identifiquin».
¿Superpoders?
Si els parles de superpoders, arrufaran les celles. «A nosaltres no ens agrada gens aquesta paraula –belluga el cap el Moon–. Tot el que porti súper sembla que et faci superior. Simplement tenim una percepció diferent».
Cíborg: «Qualsevol persona que incorpori la tecnologia com a part de la seva identitat», defineixen. Transespècie: «Una persona que no se sent 100% humà», afegeixen. «No tenen per què portar implants. En tots dos casos, no ens referim mai al cos. La identitat va més enllà del cos».
«Aquest és el pas zero». Assenyalen el Jordi i el Soroush. «D’aquí sortirà un òrgan implantat», vaticinen. Soroush Garivani és especialista en robòtica. Jordi Carol vol implantar-se un sistema d’ecolocalització que substitueixi la visió del seu ull dret. «El vaig perdre quan tenia 12 anys», recorda. En té 26. La seva idea és crear un sistema semblant al que tenen els ratpenats. «La gent –assegura– ha passat de veure la idea del cíborg com una cosa de ciència-ficció a adonar-se que és possible, tot i que sigui d’una forma experimental».
¿La reacció social? «Pot anar d’un extrem a un altre –diu Neil– . Des de la burla a l’admiració». Manel assenteix: «T’hi acabes acostumant». Ell es va implantar fa un any dues aletes climàtiques al cap. «Estació meteorològica mòbil» en diuen.
Ara mateix, el Manel sent bombolles. Això és que hi ha molta humitat. «Blup, blup, blup», imita els sons que li ressonen al
¿Què reclamen? «La llibertat de decidir quins sentits volem tenir»
cap. Avui són aguts, no fa gaire fred. Manel De Aguas, 24 anys, cada tres dies ha de carregarse amb plaques solars. Les seves aletes porten xips de conducció òssia. «Em permeten escoltar la temperatura, la humitat i la pressió atmosfèrica», descriu. Fa tres anys que treballa en el projecte.
Se’n va anar a Tòquio a implantar-se-les. «Aquí ho vaig proposar en diferents llocs, però m’ho van denegar», recorda. «Vaig aprofitar que tenia un viatge a Tòquio. Vaig trobar un senyor que es dedicada a modificació corporal des de feia anys i coneixia el moviment de l’art cíborg». Són cirurgies que encara continuen despertant debats mèdics i ètics. «Al ser un moviment completament nou, està clar que hi ha riscos –apunta el Pau–. Però si es va amb compte no hi ha d’haver cap problema a l’hora d’implantar-nos coses».
Pau Prats –19 anys– ensenya una canellera cablejada. Ell està desenvolupant amb un estudiant d’enginyeria «el sentit ultraviolat». Ja va camí d’un segon prototip. ¿Preu? «Molt barat –assegura–. Són components que són al mercat a un preu molt baix». No ho sap calcular. «La gent que s’està convertint en cíborg no és rica», li dona la raó el Neil.
El Kai es col·loca al piano i toca unes notes que se li han repetit un parell de vegades. Ell escolta «les melodies dels rajos còsmics». Sí, es refereix a les partícules subatòmiques de l’espai. Percep notes segons la seva velocitat. «Cada dos segons, quatre segons com a molt, rebo un raig diferent».
Kai Landre, 20 anys. Sobrenom mediàtic: «El primer músic cíborg». Ell trasllada els rajos còsmics a partitures. El seu sentit és weareable. Se l’implantarà «quan aconsegueixi que sigui prou petit». Ara porta un receptor a la butxaca i una diadema de conducció òssia al cap.
Vaticinen que en la pròxima dècada es multiplicaran els implants cibernètics. «Els adolescents cada vegada contacten més amb nosaltres», diuen. Ningú podrà dir que han perdut el nord. Tres d’ells tenen un implant al genoll que els permet saber on és exactament el nord geomagnètic.