El ‘thriller’ espanyol que arrasa a Netflix
Desgranem les claus de l’èxit de ‘Bajocero’, el llargmetratge policial del director català Lluís Quílez que, des de la seva estrena el 29 de gener, s’ha consolidat al número u del rànquing mundial de pel·lícules de la plataforma de ‘streaming’.
El 29 de gener es va estrenar a Netflix el thriller policial Bajocero, segon llargmetratge del director català –sorgit de l’inesgotable planter de l’ESCAC– Lluís Quílez. Una setmana després, la pel·lícula està consolidada en el número u del rànquing de pel·lícules de Netflix més vistes al món, segons la web especialitzada en audiències digitals FlixPatrol; una cosa similar al que va succeir al seu dia amb la distòpia de terror El hoyo, de Galder Gaztelu-Urrutia, que el 2019 va adquirir la condició de fenomen global des de la seva estrena a la plataforma de streaming.
Bajocero és un claustrofòbic, violent i glaçador thriller en el qual un grup de presos és traslladat en un furgó blindat durant una nit que acabarà convertida en malson després de l’aparició a la carretera d’un aterridor home encaputxat que pretén alguna cosa d’un dels presos. Un film rotund i efectiu del qual intentem desgranar el secret del seu èxit en cinc claus.
L’EXPLOSIÓ DEL ‘THRILLER’ ESPANYOL
Primer va ser el terror el gènere que va traspassar fronteres gràcies a tota una generació de directors que van aconseguir barrejar amb molta originalitat elements propis de la nostra cultura amb els mecanismes arquetípics referencials. Però des de fa uns anys, a més de la comèdia (de consum més local), el
thriller ha anat escalant posicions fins a situar-se com un dels principals impulsors de la nostra cinematografia. Només cal esmentar l’explosió als mercats orientals de les pel·lícules d’Oriol Paulo, en especial Contratiempo; o el treball de productores com Morena Films, responsable de Bajocero o la pionera Celda 211, i Vaca Films, amb El
niño, El desconocido o Cien años de
perdón. Fins i tot tenim el nostre propi star-system capitanejat per Luis Tosar, sense oblidar Mario Casas, que aquest any ha estrenat No
matarás, El practicante i Hogar.
LES FRONTERES ENTRE DOLENTS I BONS
Al principi, els personatges de Bajocero segueixen al peu de la lletra una sèrie d’arquetips. Javier Gutiérrez interpreta un policia que creu en la llei i en la idea de justícia, que respecta cada una de les normes de la seva professió sense sortir de la quadrícula. El seu antagonista, encarnat per Karra Elejalde, seria una espècie de justicier urbà, en aquest cas en un entorn gelat. I finalment trobem cada un dels components del furgó blindat, els presos, que també porten implícits una sèrie de clixés: el maquinador (Luis Callejo), el jove psicopàtic i iracund (Patrick Criado), el politoxicòman (Andrés Gertrúdix), el polític corrupte (Miquel Gelabert), l’immigrant marginal (Édgar Vittorino) i el mafiós de l’Est (Florin Opritescu).
El film relata el trasllat de malson d’un grup de presos en un blindat El seu èxit certifica l’expansió internacional dels ‘thrillers’ fets aquí
Però compte, perquè cap d’ells serà el que sembla al principi. Els dolents poden ser bons i viceversa, perquè sempre hi ha alguna carta oculta, de vegades una mica tramposa, que ens revela quines són les seves intencions i motivacions.
FASCINACIÓ PER LA VENJANÇA
No és difícil imaginar-se un futur remake americà de Bajocero amb Liam Neeson en un entorn gèlid, executant el seu inconfusible paper de venjador torturat per un dramàtic trauma familiar. Més enllà de la seva condició de rotund thriller carcerari, Bajocero se sustenta en una trama de venjança arquetípica, però sòlida en la seva ambigüitat moral, un element sempre incòmode però atraient, magnètic. El guió de Fernando Navarro planteja hàbilment la confrontació entre la confiança cega en la justícia del policia que interpreta Javier Gutiérrez i el frustrant desengany que porta el personatge encarnat per Karra Elejalde a prendre la justícia pel seu compte. En veritat, les històries de venjadors sempre ens resulten fascinants, d’Old boy a Mandy, d’El foc de la venjança a John Wick.
UN FESTIVAL DE REFERÈNCIES
Sent una pel·lícula amb personalitat pròpia, Bajocero és un estimulant festival de referències. El mateix Navarro ha explicat en alguna ocasió que quan Quílez li va explicar la seva idea sobre el film (un furgó policial, uns presos), aviat hi va veure un filó: «Un tipus de cine de gènere que crèiem que ja es feia poc, un thriller però més tirant al cine de terror, tipus John Carpenter o Walter Hill». En efecte: aquest furgó perdut en la freda boira, la presència ominosa en la foscor d’un desconegut, la por del que no es veu i la violència que genera, l’aroma final de ‘western’ gèlid... No només això: a Bajocero es detecten rastres del thriller creuat amb costumisme propi de mestres sud-coreans com Na Hong-jin o Bong Joon-ho; o de la brutalitat carcerària, rotunda i seca, de S. Craig Zahler, amb uns esclats d’agressivitat dement que, per cert, fan de Bajocero una proposta poc recomanable per als esperits més aprensius.