«Era una cosa difícil d’imaginar»
Lluís Quílez intuïa que ‘Bajocero’ funcionaria bé a Espanya, però no que arribaria a ser un fenomen global via Netflix. Avui es mostra «entusiasmat» per l’èxit planetari del seu ‘thriller’ carcerari.
Lluís Quílez tenia esperances que
Bajocero tingués una bona acollida a Espanya. Al cap i a la fi, estava encapçalada per un repartiment potent, amb noms reconeixibles com el de Javier Gutiérrez o Karra Elejalde. Però el que no es podia imaginar és que la pel·lícula se situés com a número u a Netflix en diferents parts del món que no coneixen precisament l’star-system espanyol. «És el que té aquesta plataforma, es llança la pel·lícula i mai saps el que passarà. I com que és a tants països, és una cosa impredictible. En qualsevol cas, era una cosa difícil d’imaginar», explica el director català a aquest diari.
Quílez continua «entusiasmat» amb tots els missatges que li arriben de tot el món comentant la pel·lícula, també els mems amb frases dels protagonistes i les reaccions al seu final. «Sabia que seria polèmic, i hi ha hagut crítiques respecte a això, però crec que
és interessant obrir aquest tipus de debats entorn de temes ambigus».
Fa quatre anys que Pedro Uriol, productor a Morena Films, treballa en el projecte de Bajocero i reconeix que ha sigut dur anar esquivant les complicacions a l’hora d’estrenar la pel·lícula enmig de la pandèmia. Les dates inicials en cines es van anar posposant, fins que Netflix els va oferir l’oportunitat que es pogués veure directament a la plataforma. «Ha sigut una producció complexa, amb un pressupost mitjà-alt per a un director novell i amb ambicions tècniques i artístiques, amb un rodatge nocturn i fred i molt treball de postproducció», comenta. «Teníem l’esperança posada en la tardor, però no ho vam veure clar, i quan Netflix ens va oferir una estrena global, ens va semblar el més oportú».
Una marca ‘made in Spain’
Quílez pensa que una de les claus de l’èxit té a veure amb l’atmosfera i la dosificació de la informació d’una trama que va constantment canviant de perspectiva. «Primer creus que estàs veient una pel·lícula carcerària sobre un trasllat de presos, després una d’un assalt a un furgó blindat, per convertir-se al final en una història de venjança. Sabia que podia funcionar, però tampoc fins a quin punt».
Uriol pensa que aquest tipus de fenòmens a escala internacional generen una marca audiovisual made in Spain. «De vegades s’analitzen les pel·lícules només des del punt de vista artístic i no des de l’industrial. En aquests temps que ens ha tocat viure, que des d’aquí sorgeixin sèries com La casa de papel o Élite és bo per a tothom. Que des dels Estats Units o el Brasil es vegi una pel·lícula de la qual no saben pràcticament res comBajocero, és important, perquè llavors significa que se sosté per si mateixa i transcendeix les expectatives».