«Els sanitaris cuidem i necessitem ser cuidats»
El sistema de salut català ja partia d’una situació deficitària quan va esclatar la crisi de la Covid-19 i ara travessa una situació crítica. EL PERIÓDICO s’ha reunit amb quatre professionals de la salut amb la mirada posada en les eleccions del 14-F per recollir les seves peticions per al futur Govern. La paraula més repetida és ‘inversió’. El col·lectiu, en primera línia des del primer moment, demana recuperar –i ampliar– els pressupostos de fa una dècada per millorar les seves condicions de treball i oferir així un millor servei. «Tenim molta càrrega de treball i quan ens queixem i demanem que contractin personal ens diuen que no troben infermeres i auxiliars», lamenta Olga Martí, una auxiliar d’infermeria (TCAE) del Parc Sanitari Pere Virgili. Al maig complirà sis anys treballant en aquesta empresa pública de la Generalitat de Catalunya adscrita al Servei Català de la Salut. L’últim any ha sigut, amb diferència, el pitjor. Té 59 anys i es troba esgotada físicament i mentalment.
«Com la majoria de les meves companyes, prenc antidepressius per poder dormir. El que veiem cada dia aquí és molt dur», afegeix Martí. Es refereix als pacients post-Covid que rep aquest complex sanitari, amb 50.000 metres quadrats de superfície i situat entre els barris de Sant Gervasi i Vallcarca de Barcelona. «Sobretot són persones grans que arriben amb un gran deteriorament físic i cognitiu, pacients que venen derivats de l’Hospital de la Vall d’Hebron», assegura Martí, amb una llarga experiència en residències i sociosanitaris.
Quan va arribar al Parc Sanitari Pere Virgili va encadenar tres anys de contractes precaris. Contractes d’un dia, de setmanes... Ara està indefinida i se sent una mica més segura, tot i que preferiria tenir una plaça «per si tornen les retallades», explica. Segons la seva opinió, falten mans i encara així no descarta que es produeixin més acomiadaments quan passi la Covid i se n’oblidin els efectes devastadors. «Els polítics no tenen en compte els sanitaris, i molt menys les auxiliars d’infermeria, les eternes oblidades», afirma rotundament Martí, que va enviar una carta a EL PERIÓDICO per denunciar la gratificació desigual de la Generalitat. «Si és una recompensa per l’esforç, no entenem la diferència de diners que correspon a cada professional», deia en aquesta missiva, afegint que els auxiliars són els sanitaris que veritablement estan en primera línia: «Som les que primer entrem a les habitacions i les que més estona estem amb els malalts».
La inestabilitat laboral que denuncia Martí ha portat alguns sanitaris a abandonar el sector pú
blic. És el cas de Mónica Arenas, de 27 anys, infermera oncològica a l’Institute of Oncology Barcelona (IOB) de l’Hospital QuirónSalud des de fa quatre anys. «A l’ICO Bellvitge tenia contractes per dies i setmanes, en els quals et prorratejaven les pagues. Cobria baixes i et podien trucar d’un dia per l’altre. No podies dir que no perquè no et deixessin de trucar, i així és impossible tenir estabilitat», explica Arenas, molt crítica amb la gestió de la pandèmia, una crisi sanitària que ha sacsejat amb força un sistema públic de salut molt debilitat en l’última dècada. «La situació als hospitals ja era complicada, però ara és horrorós. No s’han cobert bé totes les vacants per poder donar-hi resposta i molts sanitaris del sistema públic estan fent guàrdies dobles», explica aquesta metge, que segueix en contacte amb companys del seu antic hospital. «Tenim una sanitat de primera, en la qual tothom té dret a ser atès –continua Arenas–, però s’ha descuidat molt un personal que posa en risc la seva salut cada dia. Moltes infermeres cobren poquíssim i això no s’hauria de permetre». Va compartir el seu malestar a través de la secció Entre Tots: «Estimem la nostra feina i donem molt pels nostres pacients. Però no ens oblidem que també tenim famílies. Cuidem, però també necessitem ser cuidats». Amb aquest toc d’atenció o, millor dit, crit de socors, Arenas demanava inversió i més inversió. Així, als polítics que es presenten a les eleccions del 14-F els demana «menys càrrecs polítics i menys retallar pagues als sanitaris». És inversió, no despesa, remarca, i beneficia la ciutadania.
Teixit públic deteriorat
El deteriorament del sistema de salut es remunta al 2010, quan van començar les retallades. El pressupost consolidat llavors era de 9.875 milions d’euros, i fins ara mai s’ha igualat o superat. «Seguim estant amb un pressupost per sota, i no només això. Es van anar tancant plantes i es va retallar personal», denuncia un metge internista de l’Hospital de Sant Boi, Francisco José Castro, de 51 anys, que assegura sentirse «cansat des del punt de vista psicològic i anímic». I ja es prepara, mentalment, per al pitjor. «Ens estem organitzant per si toca ampliar horaris com al març i l’abril, que vam fer jornades de 12 hores treballant diversos dies seguits i amb guàrdies de 24 hores», recorda.
El seu punt de vista coincideix amb el de l’infermer Juanjo Sánchez, de 54 anys. «He viscut diverses conselleries de salut. Vaig viure una època de bonança, amb molta inversió, amb els governs de Pasqual Maragall i José Montilla, i després van arribar les retallades», rememora aquest infermer del CAP La Sagrera de Barcelona. «Amb Artur Mas es van realitzar retallades massives, i com a coordinador general de l’Hospital de Bellvitge em va tocar comunicar acomiadaments, reduir llits i derivar operacions a la privada», recorda Sánchez, que lamenta «la pèrdua de teixit sanitari» i proposa com a primera mesura augmentar el nombre d’infermeres. En falten unes 18.000, segons l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). «Està demostrat que el nombre d’infermeres està relacionat amb la mortalitat i morbiditat –continua Sánchez–, i som lluny de les ràtios aconsellades per l’OMS i l’OCDE».
Malgrat que l’evolució del pressupost consolidat de salut i per càpita –uns 1.293 euros per persona, quatre euros per sota del pressupostat en el 2010– ha anat augmentat, els sanitaris consideren que és insuficient. El Govern va anunciar un pressupost consolidat per al 2020 de 9.789 milions d’euros, presentat com «el segon més alt de la història». Revertir aquestes tisorades, explica Castro, és fonamental per millorar tant els salaris com els tipus de contracte. «Molts metges amb currículums brillants se’n van a l’estranger, on valoren molt la seva formació. I és una pena que estiguem formant metges perquè els disfrutin ciutadans d’altres països». Amb tot, una injecció de capital no seria suficient per sentir-se respectats. També volen un conveni negociat entre el Govern i els representants mèdics que fixi unes condicions laborals mínimes.
Un conseller o consellera de Salut en el nou Govern amb experiència com a sanitari seria un bon punt de partida. «És important que tinguin certa sensibilitat –apunta Sánchez–, que coneguin com funciona un centre sanitari».
El Govern va anunciar un pressupost consolidat per a l’any passat de 9.789 milions d’euros, presentat com «el segon més alt de la història»