Votar sense saber què votem
Entre els aspirants a la victòria costa veure què proposaran el 15-F. Illa pretén esborrar l’última dècada i d’ERC comptem només amb la certesa que no té cap intenció de portar ningú a l’hort de la independència.
Rígidos los cuerpos, los maniquís bailan, cantava l’enyorat Germán Coppini de Golpes Bajos poc després d’estrenar la democràcia. Així és la campanya. Una dansa de candidats a l’aparador de la paraula sense que, descomptat l’entreteniment que proporcionen, tinguem la possibilitat d’aclarir què és el que se’ns proposa.
A una setmana de dipositar el vot a l’urna vostè està suposadament valorant ofertes de cadascun dels pretendents per determinar què és el que més el sedueix i convé de tot el que se li presenta a la vista al mercat de la promesa que és una campanya. Però acceptem resignats que no acaba de ser així. I que més enllà de qüestions menors –baixar el sou del president un 30% o crear un departament d’Igualtat– ningú li ha explicat amb claredat, què és el que li proposa per al seu futur immediat. Això és particularment així sobre el gran assumpte que fa deu anys que ens corca i que impossibilita el camí de la normalització plena de l’activitat política a Catalunya. L’ha encertat: ¡el procés!
Comencem pel PSC. Salvador Illa ens convida a tancar els ulls una estoneta perquè a l’obrir-los una dècada sencera s’hagi evaporat. La Catalunya del 2021 enllaçarà amb la del 2010 i amb tot el que queda al mig, taula rasa i girem full. Ni sap ni opina sobre els indults o sobre l’amnistia i de la taula de negociació pactada amb ERC res a dir tret que està bé que existeixi i que sigui de fusta.
El candidat sobrevola l’assumpte convençut que aportar més claredat a la seva proposta li restaria recolzaments en lloc de sumar-los. El dit, l’oferta d’Illa en campanya és la no-oferta. Esborrar tots els arxius. Tirar l’ordinador i comprar un Mac. Illa parla del retrobament de la societat catalana. Se suposa que tothom haurà de posar de part seva. La part del candidat Illa es desconeix. I el que s’explica podria valer per a Múrcia, La Rioja o qualsevol altra comunitat que no tingui problemes com els que aquí s’arrosseguen. Tot i que bé podria ser que aquesta i no una altra fos l’oferta i a força de voler veure una cosa diferent no acabéssim d’entendre que, senzillament, no hi ha res més a veure.
JxCat ve a ser el contrari. És un jugador assegut a la ruleta apostant a tots els números, parells i senars, blancs i negres. Tan aviat Laura Borràs anuncia que reactivarà la declaració d’independència si el sobiranisme obté més del 50% dels vots com es corregeix un dia més tard per dir que no, que això només serà quan sigui possible i que ja es veurà perquè ara no ho sap, no contesta. Passa després Carles Puigdemont per l’escenari i afegeix que del que es tracta en realitat és de «desplegar els efectes de l’1-O», tot i que ningú pugui aclarir quins efectes són aquests, ja que ningú en percep cap. Impossible treure res en clar. El vot a cegues i que sigui el que déu vulgui. El dit, una ruleta amb totes les apostes cobertes. D’ERC sabem tan sols el que no té previst fer. Com que ha deixat de creure en la independència d’un dia per l’altre –també per l’endemà– comptem amb la certesa que no té cap intenció de portar ningú a l’hort de la independència amb la promesa de tomàquets per després plantar-li a les mans una carbassa.
A partir d’aquí, terreny ignot per a la pròxima legislatura més enllà d’acompanyar el beuratge amb el recordatori diari de com d’esquerres són –en campanya, més– i com de poc s’estimen amb els socialistes –en campanya, menys. Pere Aragonés porta uns mesos traslladant la percepció que aspira a guanyar, no pel que digui o deixi de dir, sinó perquè en el torn li toca i el seu partit està cansat de ser el pagafantes de la política catalana. El pànic per haver de seguir amb aquest paper és el que fa que se li estigui fent tan llarga la campanya.
Al pilot –des de Vox fins a la CUP, passant per C’s, En Comú Podem, PP, PDeCAT, PNC- hi ha de tot. I tot i que l’aritmètica final pot convertir-los en actors rellevants d’entrada resulta indiferent el nivell de concreció de les seves propostes. Serà després, amb el nombre de vots a la mà, que podran determinar el seu grau d’influència que serà molt, poc o cap.
Però entre els aspirants a la victòria costa veure clar què és el que ens proposaran el 15-F. I, ben pensat, potser és el millor. Perquè cada vegada que hem votat amb promeses de ferro a sobre de la taula –un referèndum, la independència exprés– bé, el que es diu bé, no ens ha acabat d’anar. A veure com va a partir d’ara votant sense acabar de saber què votem.