Renzi, intrigant i ambiciós
El Matteo Renzi que es ven com a progressista va començar com a democristià. És un paio llest, amb un ego desmesurat, que ara aspira a guanyar influència i poder en el futur Govern que estarà presidit, amb gran probabilitat, per Mario Draghi.
La política italiana sembla una còpia de Gran hermano, però amb centenars de participants. Són sempre els mateixos perquè amb prou feines hi ha expulsions definitives. Si deixes de seguir-lo sis mesos, estàs perdut. Els que eren amics ara són enemics. Els que es proclamaven d’esquerres parlen com les dretes. Alguns, com el Moviment 5 Estrelles (M5S), són les dues coses alhora sense que a ningú li estranyi. Broten noves sigles sota les quals s’amaguen les ambicions de sempre. Itàlia és el país ingovernable més governat del món: acumula 66 governs des del final de la Segona Guerra Mundial, un cada any i dos mesos. Sempre al caire del precipici, mai cau. Tots saben distingir l’histrionisme de la realitat.
Una maniobra de Matteo Renzi ha liquidat l’últim Executiu de Giuseppe Conte. L’excusa són els fons europeus per a la reconstrucció destinats a pal·liar l’impacte de la pandèmia. En realitat, és un atac de gelosia perquè els seus socis al Govern l’havien deixat fora de la negociació. Recordaran aquest Renzi de temporades passades. Abans de presidir Itàlia Viva va ser líder del Partit Democràtic. Després d’aconseguir el comandament va maniobrar per reemplaçar en el càrrec de primer ministre el seu company de partit Enrico Letta. Intrigar està en el seu ADN.
En el Partit Democràtic (PD) convivien comunistes en diversos graus de postcomunisme, socialistes i socialdemòcrates. En aquella època, Renzi va perfeccionar la seva capacitat tàctica. Era jove, tenia experiència de gestió com a alcalde de Florència, manejava les xarxes socials i semblava modern, algú d’acord amb els temps. És cèlebre el seu tuit mentre serrava la cadira de Letta: «Enrico, estigues serè. Ningú et vol prendre el lloc». No va tardar gaire a fer-lo fora.
Renzi és llest. Es diu que fins i tot va aconseguir enganyar en alguna votació Silvio Berlusconi. El seu problema és un ego desmesurat i l’absència d’autocrítica. Va aconseguir avenços històrics en la seva etapa de primer ministre, com l’aprovació de la llei de parelles de fet que incloïa unions homosexuals. Va intentar una gran reforma del sistema polític, que tots admeten que és urgent, però va plantejar el referèndum com un assumpte personal: jo o el caos, i clar, els italians van triar el caos. Va perdre el lloc i va provocar l’escissió que avui es diu Itàlia Viva.
Sense Conte en el camí –un home de passada, d’aquells que brollen dels equilibris entre els partits, i que ha manejat la pandèmia amb honestedat i eficàcia, fins on és possible en un assumpte tan complex–, Renzi aspira a guanyar influència i poder en el futur Govern que presidirà, amb gran probabilitat, Mario Draghi, expresident del BCE i amb fama d’haver salvat l’euro el 2012. Al cap de Renzi hi ha tornar a ser primer ministre.
Draghi és home d’ordre, un banquer respectat que presidirà un Govern de centreesquerra, ja que se suposa que la Lliga Nord de Matteo Salvini es quedarà fora. Els partits italians tenen un líder i diverses estrelles, entre les emergents i les decadents, que dirigeixen corrents amb què aspiren a substituir el seu cap. Si no ho aconsegueixen, llancen una escissió. El Renzi que es ven com a progressista es va iniciar com a democristià. És un paio d’ideologia laxa. Als 19 anys va guanyar una mica de diners a La roda de la fortuna. Salvini també va passar per un concurs televisiu abans d’entrar en política. No va aconseguir res, però va deixar una declaració essencial quan li van preguntar a què es dedicava: «Jo no faig res».
La família reial saudita
Aquesta setmana, mentre amb una mà feia caure el Govern de Conte, amb l’altra saludava el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohamed Bin Salman, considerat inductor de l’esquarterament del periodista Jamal Khashoggi. En l’entrevista, Renzi va afalagar el príncep al comparar els seus intents reformistes amb la Florència renaixentista. El diari Domani va informar que el viatge estava relacionat amb Future Investiment Iniciative, institut vinculat a la família reial saudita i del qual estaria cobrant 80.000 euros a l’any per integrar el seu comitè consultiu.
No són aquests bons temps per a les esquerres que van ser socialdemòcrates a Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i França. Se salven les d’Espanya i Portugal, i Syriza a Grècia, que es va emportar el vot socialista. En un món de gent enfadada que s’informa per internet i compra totes les notícies falses, és difícil exercir l’honestedat. Si Draghi va salvar l’euro, potser aconsegueix sostenir Itàlia. Només necessitarà sort i sentit de l’humor. Això és un problema en un home que somriu menys que Buster Keaton.