Trípoli, el retrat d’un Líban desesperat
Les recents protestes a Trípoli, la segona ciutat del Líban, porten al límit un país asfixiat per la crisi econòmica i l’emergència sanitària. Sis mesos després de la brutal explosió al port de Beirut, els libanesos encara esperen justícia de l’opaca inve
«Ens passem aquí tot el dia. ¡Des del matí fins a la nit!». Acomodats en cadires de plàstic, Fawad i Eid veuen la vida passar a Trípoli amb un etern cigarret entre els dits. A la segona ciutat del Líban, amb 230.000 habitants, el bullici de la gent desafia l’estricte confinament que encara es respecta a la resta del país. Mentrestant, a Beirut ja són sis els mesos des de l’explosió del port sense resultats de l’opaca investigació oficial. En l’última setmana, l’urbs més empobrida del Líban ha viscut protestes contra un tancament sense ajudes estatals i la violenta resposta de les forces de l’ordre, que han segat la vida d’un jove tripolità. Afònica de llançar laments desesperats, la joventut a Trípoli viu el seu dol en una tensa calma.
En aquest petit país mediterrani diuen que «si Trípoli esternuda, el Líban es refreda». «Aquí no hi ha feina, la gent es manifesta perquè no té de què viure», explica Eid, de 45 anys, mentre saluda veïns que passen davant de la seva botiga. «La gent treballa i menja. Treballa i menja, així cada dia», diu per afegir: «No poden estar 20 dies sense treballar perquè mengen amb el que guanyen aquell dia». Davant l’augment sense precedents de casos de coronavirus, les autoritats libaneses van decretar un dur confinament amb toc de queda de 24 hores el 14 de gener passat. Oblidada i marginada, la societat tripolitana pateix als seus estómacs l’absència d’ajudes estatals.
«No esperem que el Govern ens respongui –declara Nathalie Rachid–; estem intentant imposar les nostres demandes, començant per acabar amb aquest crim que és el tancament total». Aquesta jove activista coordina el canal de notícies Trípoli 17 d’octubre des de les protestes massives de l’octubre del 2019, de les quals aquesta ciutat va ser bressol. «L’autoritat no pot respondre als nostres problemes perquè estan en contradicció fonamental amb els seus interessos i estructures», denuncia amb referència a la corrupció que esquitxa la classe política libanesa.
Sis mesos sense justícia
El 4 d’agost del 2020 va ser la seva prova més cruel. Fa sis mesos, la presència de 2.750 tones de nitrat d’amoni sense les condicions de seguretat adequades va provocar dues explosions al port de Beirut.
Els 211 morts, 6.000 ferits i 300.000 persones sense llar encara esperen justícia de l’opaca investigació oficial. Amb 25 detinguts, el procés està en pausa després de la imputació del primer ministre interí Hassan Diab i tres ex primers ministres. Dos d’ells van presentar una moció sol·licitant al Tribunal de Cassació del Líban que reemplacés el jutge d’instrucció, Fadi Sawan.
«La investigació nacional estancada, plena de greus violacions en el seu procés, així com els intents dels líders polítics d’aturarla, reforcen la necessitat d’una investigació internacional independent», denuncia Human Rights Watch. En la seva pitjor crisi econòmica, la població libanesa, el 50% de la qual està sota el llindar de la pobresa, és diana de cops cada vegada més letals. Les 40.000 lliures libaneses –uns 40 euros al canvi actual– promeses per ajudar les famílies vulnerables durant el confinament està previst que arribin avui.
«A Beirut hi ha diners i la gent es pot permetre un confinament però no a Trípoli, on vivim al dia», lamenta Eid. Mentrestant, als hospitals de tot el país el virus arriba per igual. Només al gener, el Líban va registrar gairebé el mateix nombre de morts per Covid que el total censat l’any passat. Dimarts el país va tornar a trencar un altre rècord amb 81 morts, alhora que el personal sanitari adverteix del risc d’abaixar la guàrdia a l’aixecar el tancament. La vacuna, prevista per a mitjans de febrer, ara sembla que no arribarà fins a meitat d’any.
Places plenes de joves rabiosos no ajudaran a controlar el brot. «Des que ha arribat l’Exèrcit s’han relaxat les protestes», reconeix Eid. Però una parada en el camí no implica el final del viatge. Feia mesos que analistes auguraven l’arribada de la violència al Líban, cada vegada més asfixiat entre la debacle econòmica, l’emergència sanitària i, ara, la repressió violenta. Aquesta calma tensa s’estén pel país amb tímides manifestacions en solidaritat amb el poble tripolità.
La més pobra
«Una vegada més, Trípoli obre una explosió d’ira social per les condicions del país i dels tripolitans», defensa Rachid. «Els pobres sense cap privilegi són els qui sempre estan més disposats a ocupar les places davant les més poderoses màquines de brutalitat, opressió i criminalitat del règim», afegeix. Als seus 60 anys, Fawad va deixar la seva feina a Dubai per tornar el seu Líban natal. «Trípoli és la ciutat més bonica del món, ¡la més bonica de totes!», presumeix mentre el seu cigarret es consumeix. «Ai, però també la més pobra...».
«Aquí no hi ha feina, la gent protesta perquè no té de què viure», diu Eid, de 45 anys Només al gener, el país va registrar el mateix nombre de morts per Covid que l’any passat