El panorama de la vacunació
La primera fase de la vacunació contra la Covid-19 ha reportat, després de l’eufòria inicial, bones i males notícies. Entre les primeres, la pràctica extensió de la vacuna a totes les residències d’avis amb una reducció notabilíssima dels contagis (un 55%) i, per tant, de la mortalitat. Aquest grup prioritari, juntament amb el dels sanitaris de primera línia, ha sigut el primer beneficiat de l’operació conjunta portada a terme per la Unió Europea amb una inversió de 2.900 milions d’euros per proveir-se d’uns 2.300 milions de dosis a través de contractes amb sis farmacèutiques. Entre les males notícies, no obstant, hem d’anotar tant el retard en la producció i distribució dels antígens
(Pfizer va anunciar que no es regularitzarà fins a mitjans de febrer i AstraZeneca només es va comprometre a entregar una quarta part de les vacunes previstes el primer trimestre) com el gravíssim conflicte institucional de la UE amb les farmacèutiques i altres països implicats, com el
Regne Unit, arran de l’opacitat dels contractes firmats i la responsabilitat de cada agent en la qüestió. Les previsions inicials de tenir vacunat un 70% de la població a finals de l’estiu semblen a hores d’ara un repte difícil d’aconseguir, si no s’accelera el procés de manera decidida. La UE, en un moment en què l’aparició de variants i mutacions del virus també posa en dubte el percentatge d’efectivitat de les vacunes, només ha subministrat les dosis a una mitjana d’un 2,5% de la població. Amb el ritme actual, els experts calculen que es tardaria tres anys a arribar al llindar desitjat, tot i que es confia que una velocitat més gran en el subministrament podria suposar la vacunació d’un 50% de la ciutadania durant el tercer trimestre de l’any.
Després d’haver-se pràcticament completat la primera fase, el començament de la segona implica un desafiament encara més gran que, a més, es complica a causa de dos factors.
El ja habitual retard (de les vacunes de Moderna, per exemple) i la falta de dosis (segons els càlculs es necessitarien cinc milions) s’ajunten amb la necessitat d’elaborar un pla estratègic que no només tingui en compte els grups que ara són prioritaris (serveis essencials amb alt risc d’exposició al virus, grans dependents i d’edat avançada, població vulnerable en general, malalts crònics), sinó que també valori l’arribada i les característiques de les diferents vacunes, recomanades per a franges diferents de població.
En la previsió de la tercera fase –que ha d’arribar a la resta de la població– convé destacar l’oferta de col·laboració feta per Foment del Treball, que ha promès encarregar-se de la vacunació de 400.000 persones en una setmana, a través dels serveis de salut d’empreses del ram de l’agroalimentació, la metal·lúrgia o la química, sota control de Sanitat, però sense interferir en una logística que es preveu de gran envergadura, amb el compromís, per part de la Generalitat, de vacunar 150.000 persones al dia en més de 600 espais polivalents.
Qualsevol aportació en aquest sentit ha de ser benvinguda, ja que els objectius (que baixi la mortalitat en els més vulnerables, que disminueixi la càrrega assistencial, que s’aconsegueixi finalment la immunitat de grup) no són només bàsics per normalitzar el problema sanitari, sinó també per establir al més aviat possible les condicions per a la recuperació econòmica. Tot això, és clar, a expenses del subministrament de les dosis en els temps i les condicions adequades i urgents.
L’inici de la segona fase es complica pel conegut retard, la falta de dosis i la necessitat de dissenyar un pla estratègic que no només tingui en compte els prioritaris
n