Care Santos és escriptora.

Els referèndums d’Escòcia i el Quebec tornen a presentar-se com a exemples del que no són.

L’escocès ha sigut l’únic referèndum pactat en una democràcia assentada. Però d’esquerra (com per exemple Owen Jones) a dreta (per exemple, el director d’economia del Financial Times), molts britànics han qualificat literalment Cameron com el pitjor primer ministre de la història precisament per convocar consultes (Escòcia, Brexit) i provocar la divisió de la societat. Boris Johnson ja ha deixat clar que no pactarà un segon referèndum.

Els dos referèndums del Quebec (1980 i 1995) van ser unilaterals. Pierre Trudeau va dir que ni amb un 100% de sís hauria iniciat una negociació sobre la independència. Més tard, el Govern va promulgar la llei de claredat que l’independentisme rebutja ja que, com va explicar un líder del Partit Quebequès a TV-3, fa «impossible» la independència.

La Lliga Nord, elegida amb el 60% dels vots, va aprovar una llei per organitzar un referèndum d’independència al Vèneto, que el Constitucional italià va prohibir a instàncies de Renzi. A l’Alemanya de Merkel, el Constitucional en va prohibir un a Baviera. I l’Administració Obama en va negar un a Texas dient que «la Constitució no ofereix mecanismes per sortir de la Unió».

El Quebec i Baviera no han aprovat mai les Constitucions dels seus països. Dinamarca prohibeix explícitament en la seva Constitució els referèndums sobre monarquia, impostos i altres assumptes. Únicament a Suïssa són part del sistema i no sense contraindicacions: les dones no van tenir dret de vot fins al 1971 perquè els homes, en referèndum, votaven que no el tinguessin. Algun cantó s’hi va resistir fins al 1991.

Bart de Weber, líder independentista flamenc, descarta la unilateralitat, ja que «ha dividit Catalunya fins a l’os». I l’escocesa Nicola Sturgeon també ha posat la unilateralitat catalana com a exemple del que no s’ha de fer.

Sisplau, deixin de donar la llauna amb Escòcia i el Quebec i ja no diguem amb la unilateralitat.

n