Cuidar-se és cuidar l’altre

Natalia Ginzburg escriu a Domingo (Acantilado, 2021) que deixar de tenir por no significa necessàriament haver-se tornat valent. Deixar de tenir por, segueix, pot significar que la por ens ha abandonat i que al lloc en què abans hi havia la por ara hi ha un buit. Vaig pensar si tenia por, si aquesta pandèmia havia aconseguit que la por es fes un sofà dins del meu pit, amb la manteta, la tele i la plataforma de pagament amb continguts audiovisuals exclusius. Llegint-la m’adonava que sí que tenia por. Però no una por provocada per agafar el virus o que els meus l’agafin, ni tan sols la incertesa de no saber quan s’acabarà. És una por més profunda, veïna de replà de la tristesa i la pena.

Al tancar el llibre, vaig topar amb una frase atribuïda a Nikita Valerio que em va remoure i que em va fer identificar la por. Valerio diu, molt encertadament, que anar recomanant autocura a gent que el que necessita són cures comunitàries és la manera que tenim de fallar-los. Crec, inspirada per un article d’Ata Younan, que hem de començar a posar-nos al cap que l’autocura no és com ens cuidem i ens mimem a nosaltres mateixos, sinó, precisament, de quina manera ens cuidem uns als altres. L’autocura no té a veure, com ens han volgut vendre, en solucions individuals (i individualistes), i crec que és l’única recepta vàlida per superar aquesta pandèmia. La meva por, doncs, és aquesta: que continuem normalitzant un individualisme recalcitrant, obscè i depressiu que s’està apoderant de tothom.

En el combat actual per l’essencial han volgut que ens separéssim, que no qüestionéssim i que no sortíssim de l’establert. Però quan l’establert és la por, el control social i la incertesa, només ens tenim a nosaltres. I la certesa entre els dits, ara sí, que l’imprescindible serà que, després de tot, encara estiguem allà i puguem continuar lluitant pel que val la pena i ens sosté en aquest món hostil: la vida en comú.